L’Evangeli de la resurrecció de Llàtzer (Jn 11) és una de les escenes més impressionants de l’Escriptura. Davant del sepulcre del seu amic, Jesús plora. Déu no és indiferent al dolor humà. Coneix el nostre sofriment, les nostres llàgrimes i la ferida profunda que deixa la mort. Però en aquell moment també revela una cosa decisiva: la mort no té l’última paraula. Quan Jesús crida: «Llàtzer, surt a fora!», el qui era mort torna a la vida. Aquest miracle és molt més que un gest de compassió cap a una família amiga, és un signe. Llàtzer ressuscita per mostrar que Jesús té poder sobre la mort. Però encara hi ha una diferència important: Llàtzer torna a la vida d’aquest món i un dia haurà de morir novament.
En canvi, la resurrecció de Jesucrist és completament diferent. Quan el matí de Pasqua, Crist surt del sepulcre, no torna simplement a la vida anterior: entra en la vida definitiva de Déu. La seva resurrecció és la victòria plena sobre el pecat i la mort. Sant Pau ho expressa amb una frase extraordinària: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts, primícia dels qui han mort» (1 Cor 15,20). És a dir, el que ha succeït en Ell és l’inici d’una realitat que també ens afecta a nosaltres. Per això la resurrecció de Llàtzer ens prepara per entendre la Pasqua de Jesús, i la Pasqua de Jesús ens obre a l’esperança de la nostra pròpia resurrecció. El cristianisme no és únicament un record del passat ni una proposta moral per al present. És, sobretot, una esperança per al futur.
Davant dels sepulcres dels nostres éssers estimats, la fe cristiana ens fa sentir encara avui la veu de Crist: «Jo sóc la resurrecció i la vida; el qui creu en mi, encara que hagi mort, viurà» (Jn 11,25). Aquesta és la gran promesa de Déu. La mort no és el final del camí. En Jesucrist, el sepulcre esdevé una porta oberta a la vida eterna.