En aquell temps, Jesús va ser portat al desert per l’Esperit per ser temptat pel diable. I després de dejunar quaranta dies amb les seves quaranta nits, per fi va sentir gana. El temptador se li va acostar i li va dir: “Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es converteixin en pans”. Però ell li va contestar: Està escrit: “No solament de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu. (Mt 4, 1-3).
Aquest primer diumenge de Quaresma ens recorda dues coses molt importants per al nostre particular camí penitencial, i que són: l’impuls de l’Esperit Sant i les temptacions del dimoni. Nosaltres també estem en aquest particular lloc teològic, entre la força de l’Esperit que ens convida a pregar més d’una banda, i el profit d’enfrontar-nos al Maligne i les seves temptacions, per l’altre, per saber ben què és el que ens alimenta, la Paraula de Déu visqui que és Crist.
Aquí una clara explicació:
“L’evangeli d’aquest dia, en indicar-nos que Jesucrist es va retirar al desert, no diu que fora per fugir la companyia dels homes ni per pregar; sinó a fi de ser temptat. I això, per donar-nos a entendre que el primer pas de qui pretén consagrar-se a Déu ha de ser deixar el món, amb la finalitat de disposar-se a lluitar contra el món mateix i contra els altres enemics de la nostra salvació. En el retir, diu sant Ambrós, és on precisament ha de comptar un amb ser temptat i exposat a moltes proves. El mateix us adverteix el Savi en afirmar que quants s’allisten en el servei de Déu han de preparar-se per a la temptació. Aquesta els resulta, efectivament, molt profitosa; doncs es converteix en un dels millors mitjans que puguin emprar per veure’s enterament lliures, tant del pecat com de la inclinació a pecar. Heu cregut sempre que, per donar-vos totalment a Déu, heu de disposar-vos a ser temptats? No us causa sorpresa el que de vegades us assetgi la temptació? En endavant, viviu sempre preparats per a ella; de manera que pugueu treure tot el fruit que amb la temptació intenta Déu produir en vosaltres.” (Sant Joan Baptista de la Salle).
Avui se’ns fa patent, com sempre, una temptació lligada sempre a l’home de fe, a aquell que busca la voluntat de Déu en mig dels secarrals de la vida. Desgraciadament hem de constatar que ara com ara, com a catòlics, no comptem amb cap representació als nostres parlaments ni institucions, ningú ens representa, és més, alguns catòlics coherents estan gairebé a les portes dels presidis.
Tots s’han posicionat clarament, i hem de lamentar el gran eclipsi de Déu, la ignorància voluntària de la Llei Natural i, d’altra banda, l’escàs interès de molts catòlics de revertir aquesta situació. Això suposa per a nosaltres un desert: no ha de ser una desgràcia, podem treure de tot això una gran gràcia, hem de fiar-nos del Crist en el desert. El món hostil que ens envolta vol pans; vol que les pedres es converteixin en pans però no els interessa gens ni mica Crist, aquell que pot sadollar la nostra gana i alimentar-nos amb l’eternitat.
