El mot “Quaresma” evoca en la ment d’algunes persones una idea de tristesa i ensopiment. Massa immergits com estem tan sovint en un món de soroll i de consum immediat, ens costa valorar el silenci i l’austeritat que ens ajuden a contemplar l’existència humana a la llum de la realitat divina. Educat pels meus pares i mestres en una fe senzilla i confiada, he viscut des d’infant la Quaresma com un temps d’esperança que apunta cap a l’alegria, i sempre m’ha fet il·lusió entrar en aquest temps que trobo molt bonic: la seva situació dins de l’any ens indica que l’hivern va finint per deixar pas a la primavera; la naturalesa, que havia quedat com esmorteïda, comença a cobrar una nova vida; i la celebració del misteri de la fe ens prepara per a celebrar amb intensitat la mort i resurrecció de Jesucrist i, amb elles, també la nostra mateixa mort i resurrecció: mort al pecat i resurrecció a una vida nova que esdevindrà plena quan contemplarem Déu cara a cara en la seva Glòria.
Ja des de mitjans del segle II s’havia començat a consolidar en l’Església la introducció d’uns dies preparatoris i una praxi penitencial prèvia a la Pasqua; aquest fet, paulatinament va anar cristal·litzant, al segle IV, en un període de quaranta dies, considerats a la llum del simbolisme bíblic dels quaranta dies de Jesús viscuts al desert o dels quaranta anys de pelegrinatge del poble d’Israel abans d’entrar a la terra promesa. A l’època antiga, la Quaresma era també el temps per excel·lència per a la reconciliació dels penitents, que tenia lloc el matí del dijous sant, i per a la preparació més intensa al baptisme dels catecúmens, que se celebrava en la nit santa de Pasqua.
Tres són les grans pràctiques que caracteritzen la Quaresma i que cal que configurin la vida cristiana: el dejuni, l’almoina i la pregària. El dejuni i l’almoina són dues pràctiques que estan molt vinculades entre elles: dejunem d’allò que és superflu i, fins i tot, ens arribem a privar de quelcom necessari, per poder-ho compartir amb aquells que han de viure en un dejuni forçat. I no es tracta només d’un dejuni alimentari, també podem dejunar de televisió, de lectures supèrflues, de converses ocioses i fomentar un ús moderat de les noves tecnologies. Les dues pràctiques del dejuni i l’almoina cobren el seu sentit més real i profund si estan amarades per l’oració, en la qual descobrim cada dia més la necessitat de relació amb el Pare, l’adoració i la intercessió per mitjà de Jesucrist davant les necessitats de tots els homes i dones del món.
