Jesucrist ens ha ensenyat que l’amor al proïsme s’ha d’estendre també als enemics; per estimar-los, he de saber qui són. Provaré d’enumerar algunes categories.
1) El diferent. No té els meus gustos ni les meves idees, no comparteix el meu punt de vista ni els meus esquemes. Amb ell no sembla possible ni un petit enteniment. No ens podem suportar “sense que hi hagi cap mala voluntat”. Entre nosaltres hi ha incompatibilitat de caràcters, de mentalitat i de temperament. La nostra proximitat és font d’incomprensions i sofriments continuats.
2) L’adversari. Sempre està en contra meva i té una postura hostil de desafiament. En qualsevol discussió sempre em rebat. Em critica tossudament tot el que faig i tot el que proposo. La seva tasca és contradir les meves idees i iniciatives. No em perdona res, no em deixa passar ni una, és un mur d’hostilitat.
3) El pesat. Té el poder d’irritar-me fins a l’exasperació. Es diverteix fent-me perdre el temps, es fica pel mig en els moments més inoportuns i pels motius més banals. Pedant, insuportable, xafarder, curiós, indiscret. M’obliga a sentir tabarres interminables i confuses. M’envesteix amb una torrentera de xerrameca per explicar-me una bestiesa que em sé de memòria. M’explica les seves minúscules penes que dramatitza fins a fer-les tragèdies de proporcions còsmiques. No té cap mena de respecte pel meu temps, les meves obligacions i el meu cansament. és més, troba gust en tenir-me presoner en la seva teranyina de ximpleries.
4) L’astut. és deslleial, especialista en bromes pesades, de doble joc per vocació. M’arrenca una confidència per anar-la a vendre immediatament a qui en té interès. Per davant, em fa cara d’afable, benèvol, cordial i somrient, però després per darrera em clava una punyalada. Em diu una cosa, pensa una altra i fa una tercera. A davant em lloa exageradament; però després, quan no hi sóc, em destrueix amb una crítica despietada. és el clàssic individu de qui hom no es pot fiar. Llença la pedra i amaga la mà.
5) El perseguidor. Em fa mal intencionadament, amb la calúmnia, lamaledicència, la insinuació molesta i la gelosia desenfrenada. Gaudeix humiliant-me i no em deixa tranquil amb la seva malignitat.
Després d’haver-los catalogat, ¿com m’hi he de comportar? La primera cosa que cal és reconèixer-los lúcidament i honrada. Només si marco el camp enemic, assenyalaré també el camp de la meva estimació. L’amor cristià s’ha d’internar també fins al territori enemic, no pot pas quedar-se aturat en el “pròxim”. A més, cal no acceptar aquesta situació d’enemistat com a definitiva i immutable, sinó que cal comprometre’s a remoure-la, i encarar-la cap a una altra direcció. Per això estic disposat a qualsevol sacrifici per part meva per girar-la i transformar-la en una situació d’amor i d’amistat. I si en alguna circumstància em sento atrapat per un sentiment de desànim, perquè l’empresa em sembla desesperada, llavors miro la creu i m’adono que a través de la creu del Crist ha entrat al món una possibilitat infinita de reconciliació. També el meu enemic és un d’aquells pels quals el Crist ha donat la seva vida. Vora la creu, l’enemic és un germà de sang, la sang del Crist.
