Durant l’Octava de Pasqua, la litúrgia ens convida a recórrer un camí interior molt concret: passar del sepulcre buit a l’encontre viu amb Jesucrist ressuscitat. No es tracta de recordar només un esdeveniment del passat, sinó d’entrar en una experiència present que transforma la nostra vida. Els primers deixebles van començar amb signes humils: una tomba oberta, uns llençols plegats i ordenats, un anunci desconcertant… El sepulcre buit no era encara la fe plena, sinó un primer indici, una porta oberta. També nosaltres, sovint, només tenim signes: una paraula que ens toca, una celebració que ens commou, una pau inesperada enmig de les dificultats. Sabem reconèixer en aquests signes la presència de Déu?
Les lectures bíbliques d’aquests dies ens mostren com el Ressuscitat surt a l’encontre dels seus: de Maria Magdalena, dels deixebles d’Emaús, dels apòstols reunits i temorosos. Jesús no es manifesta de manera espectacular, sinó en la proximitat: en una veu que crida pel nom, en l’explicació de les Escriptures i el gest de partir el pa. Així continua fent-ho avui. El trobem en la Paraula proclamada, en l’Eucaristia celebrada i en la comunitat reunida en el seu nom. Sant Gregori Magne deia: «El mateix amor és coneixement». Només qui estima reconeix el Senyor. Per això, el camí pasqual és també un camí del cor: passar de la tristesa a l’alegria, de la por a la confiança, del dubte a la fe.
Potser nosaltres no hem vist el sepulcre buit, però sí que podem trobar-nos amb Crist viu. Ens deixarem trobar per Ell? Escoltem la seva veu enmig del soroll quotidià? Que aquesta Pasqua ens ajudi a fer aquest pas decisiu: no quedar-nos en signes externs, sinó arribar a l’encontre personal amb el Ressuscitat, que viu i camina al nostre costat.
