Dins de pocs dies celebrarem la solemnitat de Tots Sants. és una festa que ens porta a glorificar Déu i a commemorar totes aquelles persones que han assolit la plena comunió amb el Senyor i vien en la benaurança eterna. Els sants del cel són per a nosaltres intercessors i models de vida, per això ens hem de fixar en el seu exemple; en ells hi veiem desplegada la riquesa infinita de la vida espiritual que es desenvolupa en l’Església ací a la terra i que arriba a la seva plenitud al cel. Quan al Trisagi de la Missa, abans de la consagració, cantem «El cel i la terra són plens de la vostra glòria», ens estem referint a aquesta magnificència divina, que s’ha manifestat en els sants i que també ens enriqueix i ens adorna a nosaltres, els qui encara pelegrinem pels camins d’aquest món.
Per això, més que parlar de la glòria dels sants del cel, voldria parlar ara dels sants de la terra o, millor dit, de tots els qui som cridats a assolir la santedat i caminem vers aquesta meta. El Senyor va dir al poble d’Israel: «Sigueu sants, perquè jo sóc sant» (Levític 11,14), aquest mateix ensenyament fou recordat per l’apòstol sant Pere (1 Pere 1,16) i Jesús, al Sermó de la Muntanya, ens va dir clarament: «Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte» (Mateu 5,48). Perfecció és el mateix que santedat, i Déu és perfecte en l’amor. Potser ens sembli una empresa difícil o impossible, però no hi pot haver una vida cristiana autèntica sense santedat, sense l’anhel de la unió amb Déu. L’Església és un poble de sants: els sants: els sants que gaudeixen de la visió plena de Déu al cel –l’Església triomfant–; els sants que són purificats i preparats per a la visió divina en el purgatori –l’Església purgant–, on malgrat la intensitat de llurs sofriment, gaudeixen també d’una profunda felicitat davant l’espera de contemplar Déu plenament; i els sants que pelegrinem a la terra –l’Església militant–. I aquesta és la crida que ens fa Déu, la crida universal a la santedat, tal com ens ho ha recordat el Concili Vaticà II (Lumen Gentium, V),
¿Quines són les arrels de la santedat que fan que aquesta crida sigui universal? Podem afirmar que són tres: la primera és l’ordre de la Creació: Déu, que és sant, ens ha cridat a la seva imatge i semblança; per això, en ser els éssers de la Creació visible més semblants a Déu, hem de ser sants i manifestar la santedat divina a la nostra vida. La segona és l’Encarnació del Verb en la naturalesa humana: Jesucrist és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la Creació (Colossencs 1,15) i segons aquesta imatge ens va crear a tots nosaltres. En fer-se home i prendre la nostra condició humana al si de la Verge Maria (Filipencs 2,5-6; Gàlates 4,4-5), restaurà en nosaltres la imatge divina que el pecat havia corromput i deformat; en haver restaurat Jesucrist en nosaltres la imatge de Déu, que és Sant, som cridats a la santedat. I la tercera és la Redempció, que és la conseqüència de l’Encarnació; per la seva mort i resurrecció, el Crist ens reconcilia amb el Pare, i així podem atènyer la santedat i gaudir de la vida eterna. Tota l’existència del cristià, doncs, ha d’estar dins de l’obra redemptora del Crist i de la santedat divina.
