Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Avui iniciem el període de l’Advent i amb el comencem també un altre any litúrgic. Tot inici sempre porta al nostre cor una nova esperança; però a més Advent es també el temps de l’espera per antonomàsia: l’espera del Messias, del naixement de Crist en el Nadal. Aquest és un dels missatges més forts d’aquest període: l’esperança de temps millors. És aquest un dels més pregons anhels de l’esperit humà. El profeta Jeremias parla així en la primera lectura: “vindran dies, diu l’oracle del Senyor, que compliré aquella promesa que tinc feta a la casa d’Israel i a la de Judà. Aquells dies, aquells temps, faré néixer a David un plançó bo, que es comportarà en el país amb justícia i bondat. Aquells dies serà salvat el país de Judà i viurà confiada la ciutat de Jerusalem» ¿Quina notícia millor que aquesta podia rebre un poble desolat, després de la destrucció de Jerusalem i la deportació a Babilònia? Esperaven el Messias, que portaria la pau, la justícia, el dret, la salvació. I l’Evangeli se situa en aquesta mateixa perspectiva: «Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats». És cert que el llenguatge que fa servir nostre Senyor és l’apocalíptic, però està emmarcat en un context d’esperança i de salvació. El Crist parla del seu retorn gloriós a la fi dels temps, sí, però l’esperança és també per a l’”avui” de la nostra vida present.
El refrany popular ens ensenya amb gran saviesa que «l’esperança és l’últim que es perd». El filòsof grec Tales de Milet ja ho havia intuït sis segles abans de Crist: «L’esperança – deia– és l’únic bé comú que es dóna a tots els homes; els qui ho han perdut tot encara la posseeixen». homes; els qui ho han perdut tot encara la posseeixen». I quan aquesta arriba a mancar, aquell dia ens morim de debò. Per això hi ha tants homes avui que són com cadàvers ambulants: perquè han perdut l’esperança. L’esperança ès una necessitat vital en l’ésser humà. És com l’oxigen o el pa de cada dia. És més, l’home, en la seva realitat existencial més profunda, no és sinó capacitat d’esperar, de projectar-se cap el futur, de “trascendir-se”.
I tots en la vida tenim hores fosques, tristes i amargues. L’esperança no és un fàcil idealisme o el son utòpic de persones romàntiques que ho veuen tot de color de rosa. Per esperar cal tenir molta fortalesa, molt valor i un tremp gran perquè qui espera és amo d’ell mateix, malgrat totes les dificultats; i, sobretot, posa en mans de Déu el timó de la seva pròpia existència. Però no oblidem –com diu la popular cançó sevillana– que «per més fosca que sigui la nit, sempre clareja, sempre clareja; en el roser moren les roses, però floreixen, floreixen». ¡Quanta saviesa que hi ha en aquestes paraules! Així doncs, si esperar és viure, mirem de dir també nosaltres, sobretot en aquests moments durs i difícils de la vida i de la pandèmia, en les hores de tempesta, de soledat i de fracàs aparent: «Vull esperar. Vull aprendre a esperar». L’Advent, el temps de l’espera messiànica, ens dóna aquest ensenyament i alimenta en la nostra ànima l’esperança cristiana.
