Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Dimarts 11 d’octubre es compliran seixanta anys de l’obertura del Concili Vaticà II, convocat per Sant Joan XXIII amb la finalitat de renovar la vida de l’Església. Aquest concili (11 d’octubre de 1962 – 8 de desembre de 1965) fou un esdeveniment de primera magnitud en la vida de l’Església y en la història mundial. Amb ell, l’Església catòlica no solament buscava una renovació d’acord amb els signes dels temps, sinó també un diàleg sincer amb el món contemporani, alhora que es preocupava per la relació amb els cristians d’altres Esglésies i amb tots els homes i dones de bona voluntat. És per aquesta raó que els Pares conciliars van voler donar al Vaticà II un caràcter eminentment pastoral. Els quatre grans documents que plasmen allò que els estudiosos han anomentat “l’esperit del Concili” son les constitucions dogmàtiques Lumen gentium (sobre l’Església) i Dei Verbum (sobre la revelació divina), la constitució pastoral Gaudium et spes (sobre l’Església en el món d’avui) i la constitució sobre Sagrada Litúrgia Sacrosanctum Concilium; amb elles es relacionen tots els altres documents conciliars (cartes, exhortacions i decrets). El Concili Vaticà II va entendre l’Església com a Poble de Déu (Lumen gentium), que viu en comunió de fe (Dei verbum), de culte (Sacrosanctum concilium) i de servei (Gaudium et spes).
Els principals fruits del Concili han estat:
1. La renovació litúrgica, posada de manifest en el Nou Missal Romà de 1969, en els leccionaris i en els nous rituals dels sagraments. Segurament, el que hom destacarà més de la reforma litúrgica serà el pas del llatí a les llengües populars en les celebracions, però no podem passar per alt l’enriquiment bíblic aconseguit amb els leccionaris i que han proporcionat al poble cristià amb més abundància l’aliment substanciós de la Paraula de Déu.
2. Com a conseqüència de la renovació litúrgica, la consciència eclesial de ser Poble de Déu, títol al qual, abans del Vaticà II hom no li donava una gran importància, perquè hom posava l’èmfasi en la imatge de ve de l’Edat Mitjana de l’Església com a societat perfecta organitzada jeràrquicament. L’èmfasi, a partir del Concili, recauria en el fet de la comunió fraterna entre els membres del Poble de Déu, comunió al servei de la qual estan els ministres de Déu.
3. Assenyalar la importància del sacerdoci comú dels fidels i veure així l’Església com a poble sacerdotal, amb el consegüent protagonisme dels laics i de la seva presència en el món.
4. La col·legialitat dels bisbes en comunió amb el Romà Pontífex i la sinodalitat de l’Església, que tant remarca avui el Papa Francesc.
En un món tan accelerat, convuls i difícil com el nostre, on els canvis ja venen d’un dia per l’altre i molts esdeveniments (guerres i crisis) ens podrien portar a la desesperança, el Concili Vaticà II continua essent per a nosaltres el full de ruta i el far que projecta la seva llum sobre l’Església del nostre temps.
