A Jesús li presenten una dona sorpresa cometent adulteri. Tothom sap el seu destí: serà apedregada fins a la mort segons ho estableix la llei. Ningú no parla de l’adúlter. Com acostuma a passar sempre en una societat masclista, hom condemna la dona i disculpa el baró. El desafiament a Jesús és frontal: «La llei de Moisès ens mana d’apedregar les adúlteres. Tu, ¿què hi dius?» Jesús no suporta la hipocresia social alimentada per la prepotència dels barons. Aquella sentència a mort no ve de Déu. Amb senzillesa i audàcia admirables, introdueix al mateix temps veritat, justícia i compassió en el judici de l’adúltera: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». I després d’aquesta sentència, s’inclina una altra vegada i segueix dibuixant a terra. Roman en la seva postura humil, discreta, com per no posar ningú en evidència malgrat que els acusadors sí que ho fan. Jesús deixa que siguin ells mateixos els qui es desemmascarin davant Déu i de llur pròpia consciència. Llavors «quan van sentir això, s’anaren retirant l’un darrere l’altre». Tots hem pecat. I si tots som pecadors, ¿per què ens obstinem en ser tan cruels i durs amb els qui cauen? I, en parlar-nos del perdó, Jesús ens va ensenyar de perdonar el proïsme sense condicions, «perquè, si no perdoneu el qui us ha ofès, tampoc us perdonarà el Pare del cel les vostres faltes».
Quan els acusadors ja han marxat, Jesús s’incorpora i espera que la dona, tremolosa, s’hi atansi: «Dona, ¿on són els qui t’acusaven?, ¿ningú no t’ha condemnat?» «Ningú, Senyor» –va respondre ella amb un gran respecte, humilitat i confusió. «Tampoc jo no et condemno. Ves-te’n, i d’ara endavant no pequis més». ¡Quines paraules tan meravelloses que brollen directament del cor de Déu! En justícia, Jesús era l’únic que podia condemnar-la, perquè Ell no tenia pecat. I, tanmateix, la seva actitud és d’immensa pietat i compassió, de tendresa i misericòrdia envers aquesta pobra dona. Vint segles després, als països d’arrels suposadament cristianes, continuem vivint en una societat on sovint la dona no es pot moure lliurement sense tenir por del baró. La violació, el maltractament i la humiliació no són pas quelcom d’imaginari. Ben al contrari, constitueixen una de les violències més arrelades i generadores de sofriment. ¿No hem de ser més a prop de tota dona oprimida per denunciar abusos, proporcionar defensa intel·ligent i protecció eficaç?¿Quant d’agraïment i d’amor no haurà nascut en el cor d’aquesta dona? ¡Es va sentir respectada, acceptada com era, també amb les seves misèries i pecats! Però, sobretot, es va saber compresa, perdonada, acollida i elevada a una major dignitat: Jesús en perdonar la dona i en perdonar-nos a cadascun de nosaltres mai no ens humilia. Ens respecta, ens eleva i ens dignifica. I, sobretot, ens porta al Cor del Pare, a l’experiència de l’amor infinit de Déu. Si és així la misericòrdia del Pare, ¿Com no atansar-nos a demanar-li perdó i a reconciliar-nos amb Ell?
Benvolguts germans i germanes: el Senyor ens espera en el sagrament de la reconciliació en aquest temps de conversió per donar-nos el seu perdó i el seu amor i per dir a cadascú: Jo tampoc no et condemno, ves-te’n en pau, els teus pecats queden perdonats i d’ara endavant no pequis més.
