Avui comença l’Advent, avui es presenta davant nostre una valuosa oportunitat de tornar al Senyor, de convertir-nos i elevar la nostra mirada i clavar-la en el rostre bell de Crist viu, que ve, que ens busca, que escodrinya els cors buscant fe, oració i dolor dels nostres pecats. Alegrem-nos i donem gràcies al Cel per donar-nos un cop més aquesta oportunitat de canviar, de mirar Jesús i quedar radiants.
El Papa Benet XVI ens parlava així del primer diumenge d’Advent:
Isaïes, el profeta de l’Advent, ens fa reflexionar avui amb una sentida pregària, dirigida a Déu en nom del poble. Reconeix les faltes de la seva gent, i en un cert moment diu: “Ningú invocava el teu nom, ningú sortia de la letargia per adherir-se a tu; perquè tu ens t’amagaves teva mirada i ens abandoneu a les nostres maldats “(Is. 64,6). Com no quedar impressionats per aquesta descripció? Sembla reflectir certs panorames del món postmodern: les ciutats on la vida es fa anònima i horitzontal, on Déu sembla absent i l’home l’únic amo, com si fos ell l’artífex i el director de tot: construccions, trabajom economia, transports, ciències, tècnica, tot sembla dependre només de l’home. i de vegades, en aquest món que sembla gairebé perfecte, succeeixen coses xocants, o en la naturalesa, o en la societat, per què pensem que Déu semblés haver-se retirat, que ens hagués, per així dir, abandonat a nosaltres mateixos .
Però el profeta Isaïes acaba reconeixent que malgrat tot Déu és el nostre Pare, que Ell és el terrisser i nosaltres l’argila, que som més seus que el més íntim del nostre ésser. Aquesta és l’esperança que brolla de l’Advent: reconeixem el nostre letargia, la nostra mirada extraviada en tantes coses, el nostre poc desig que el Senyor torni i s’esquinci ja el cel per mostrar ple de glòria i de bellesa. Però alhora Déu ens promet que l’anunci de la seva vinguda certa a les nostres vides ens encoratjarà per poder incorporar de la nostra mandra i córrer als seus braços.
Llavors, la pregunta que ens sacseja avui que volem respondre amb claredat davant la comunitat i davant el món és si Crist torna o no torna. Si torna és que ha vingut, si diem que torna és que hem reconegut el misteri de l’amor de Déu al racó inhòspit del portal de Betlem. Déu ha vingut en carn mortal fins a nosaltres, però ho ha fet amagant-se de les mirades, apartant dels honors i esperant la resposta de fe dels cors. Nosaltres ens trobem entre aquests descobridors, entre el grup dels sorpresos per la humiliació que Déu ha volgut passar! Per tant, si hem fet aquest petit gran descobriment: trobar Déu etern a Betlem, estem avui cridats a proclamar ia tornar amb noves forces als braços de Crist, que segueix amagat i per això ens demana vigílies i esforços. Ens amaga el dia i l’hora del seu retorn perquè sobrevisqui la nostra fe i el nostre fervor.
El món sembla avui eclipsar per complet al Déu etern, i és precisament per això que sorgeix amb força el poder de la santa fe en els cors i en l’Església: Sí, Crist torna i des d’avui el volem esperar amb els braços oberts. Vivim temps durs, temps dramàtics (gràcies a Déu), temps de campanyes electorals: ens toca triar Rei. Primer va venir el be mans que ens va visitar a Betlem ia Jerusalem, però després tornarà el Lleó de Judà, jutge just i misericordiós que ens demana avui una resposta.
Ell us mantindrà ferms fins al final, perquè no tinguin de què acusar al dia de Jesucrist, Senyor nostre. Déu us ha cridat a participar en la vida del seu Fill, Jesucrist, Senyor nostre. I ell és fidel! (1 co 1,9).
