Coneixeu el que va succeir al país dels jueus, quan Joan predicava el baptisme, encara que la cosa va començar a Galilea. Em refereixo a Jesús de Natzaret, ungit per Déu amb la força de l’Esperit Sant, que va passar fent el ben i guarint als oprimits pel diable, perquè Déu estava amb ell. (Hch 10, 36-38).
Aquest passatge és de la segona lectura de la festa que avui celebrem, el Baptisme de Crist. I són les paraules que va pronunciar l’apòstol Sant Pere a la casa d’un pagà, Corneli, dirigint-se segurament a la seva família i a altres persones no jueves interessades en el nou discurs de salvació de Pere. Aquest discurs el trobem en els Fets dels Apòstols i suposa un valuós resum de la vida i misteri del Senyor: va passar fent el bé i guarint als oprimits pel diable.
Nosaltres avui també ens volem unir a aquesta confessió de fe de l’apòstol Pere per descobrir millor, que la festa del Baptisme del Senyor ens convida a proclamar la nostra fe en Crist, doncs Ell, com a Betlem s’amaga a la fila dels pecadors que esperen a la vora del Jordà el seu torn per ser batejats per Joan, l’últim profeta, un home enviat per Déu. I si Crist de nou s’amaga, nosaltres, catòlics, amb Pere amb els Papes i els sants, amb tota l’Església descobrim l’ocult de Déu, apreciem, pels signes que veiem a la lectura de l’Evangeli, el misteri de la Trinitat Santa, misteri de llum i d’eternitat, doncs veiem al Fill, al Pare i a l’Esperit Sant.
Per poder fer una cosa tan gran com proclamar de nou la nostra fe, la fe revelada per Déu, necessitem aprofundir novament en l’arrel d’aquesta fe: la paraula de Déu proclamada i escoltada amb el cor. Quina és aquesta paraula que avui ens esglaia i ens convida a mirar a Jesús amb els ulls de la fe? Es tracta de les paraules que pronuncia el Pare en veure al seu Fill humiliat entre els homes pecadors, però ple d’amor per ells en iniciar la seva salvació carregant amb aquestes culpes, endinsant-se en el més profund de l’oceà d’aquest món, en el recòndit del mateix Infern en el qual Crist desitja entrar-hi per sanar i cridar a la salvació. Aquestes són les paraules:
Tu ets el meu Fill estimat, el meu predilecte. (Mc 1, 11).
El cel s’esquinça, com el vel del Temple en morir Jesús a la creu, i la veu del Pare, juntament amb l’Esperit Sant descendeix sobre el Fill i sobre nosaltres. Aquesta és la gràcia de la festa que celebrem, l’arribada del Fill únic del Pare, l’alliberament del pecat per obra de l’Esperit. Alegrem-nos i escoltem atents al Senyor en aquest dia, doncs ens crida i ens visita de nou discretament.
En veure avui a Jesús de nou amagat entre els homes, de nou desitjós de redimir-nos i d’alliberar-nos del poder del Maligne, ens ve a la ment una reflexió, un pensament breu i concís: la vida cristiana és una lluita. Joan el Baptista cridava a tot el poble d’Israel a que es convertís i reconegués els seus pecats davant Déu. Això, ho sabem, implica una lluita interior. I en l’època de Joan i de Jesús, com en la nostra, el poble jueu estava sotmès a una amenaça: el rodet de la cultura romano-pagana que anava diluint les pràctiques sagrades i amb elles la fe. Nosaltres estem també en tensió i en conflicte amb l’home vell que ens governa i amb el món, doncs no som del món. Volem descobrir la lluita del mateix Jesús que accepta la seva mort en el dia del seu Baptisme i saber que som de Déu, som els seus fills estimats.
