Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Amb aquestes belles paraules il·lustrava la solemnitat de Tots-Sants el papa emèrit Benet XVI fa uns anys:
Celebrem avui amb gran alegria la festa de Tots-Sants. Visitant un jardí botànic, un es queda estupefacte davant la varietat de plantes i flors, i espontàniament pensa en la fantasia del Creador que ha fet de la terra un jardí meravellós. Un sentiment anàleg ens envaeix quan considerem l’espectacle de la santedat: el món ens sembla com un “jardí”, on l’Esperit de Déu ha suscitat amb fantasia admirable una multitud de sants i santes, de tota edat i condició social, de tota llengua, poble i cultura. Cadascun és diferent de l’altre, amb la singularitat de la pròpia personalitat humana i del propi carisma espiritual. Tots porten, no obstant això, imprès el “segell” de Jesús (cf. Ap 7,3), és a dir, l’empremta del seu amor, testimoniat a través de la Creu. Tots estan en el goig, en una festa sense fi, però, com Jesús, aquesta meta l’han conquistat passant a través de la fatiga i la prova (cf. Ap 7,14), afrontant cadascun la pròpia part de sacrifici per participar en la glòria de la resurrecció.
La solemnitat d’avui ens convida a tots a contemplar les meravelles d’aquest jardí botànic de Déu, a contemplar als nostres germans que parlen amb decisió i esperança a tot el gènere humà, doncs el sorprenent és que ells si que han estat prou murris com per decidir-se sense moltes càbales per la santedat, sense més, del tot al Tot. Aquest mateix jardí el podem comparar també amb una ciutat, la ciutat de Déu, la perfecta que és la del Cel, i la imatge, que és la que construeixen els cristians al món. Si per un moment pensem en les vides de Santa Teresa, de Sant Pere Claver, de la Beata Teresa de Calcuta o de Sant Joan Bosco podem observar que ells pel seu lliurament total a Crist van anar escampant al seu al voltant una suau olor, una alegria contagiosa, que als qui van viure amb ells els permetia creure que una altra vida és possible si ens arrisquem a comptar amb Déu. El sant ens diu avui a cadascun que podem ser-ho també nosaltres, que el signe claríssim de la veritat de la religió catòlica és que a l’Església, malgrat tot, poden formar-se sants i santes, pot brillar amb força la veritat de l’amor de Déu.
Però en canvi avui assistim a un enfosquiment de la dignitat de la persona i de les capacitats de l’home. Avui veiem com cada vegada donem menys espai a aquells béns que no es quantifiquen amb diners, i en canvi s’exalta com a l’única cosa important als diners: menys impostos, més autonomia, cap mirament amb els lladres refinats… I en canvi, l’hecatombe que suposa avui l’avortament provocat al nostre país li amoïna, sembla, a poques persones. I la claudicació en la defensa del no nascut, a la qual fa poques setmanes hem assistit, clama al cel. L’home d’avui s’allunya de Déu i pretén reconstruir un món en ruïnes i escàs de confiances sobre els mateixos fonaments que ens han conduït a idolatrar els diners per culpa d’esborrar del nostre vocabulari la paraula Déu. I Déu, què ens ha de dir avui, què diuen els seus profetes? Doncs que joiosos els pobres, perquè d’ells és el Regne dels Cels (cf. Mt 5, 1ss). Joiosos i feliços els sants perquè ells són els grans personatges de la història i que ara riuen de tots nosaltres mentre li donen *palmaditas en l’esquena a Jesucrist. “La victòria és del nostre Déu, que està assegut en el tron, i del Be.” (*Ap 7, 10).
