Una veu crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu els seus camins; elevin-se les valls, descendeixin les muntanyes i pujols; que el tort es redreci, l’escabrós s’iguali. I tots veuran la salvació de Déu.
Amb aquestes paraules del profeta Isaïes va començar la seva missió Joan el Baptista, el precursor, l’últim profeta. Sant Joan Baptista pren les paraules del profeta i anuncia a tots els que li escolten que ha començat un temps de preparació, un temps de gràcia per rebre definitivament al Senyor. A més l’evangeli de sant Lluc ens situa cronològicament al fill de Zacaries al voltant de l’any 27 o 28 d. C. i aquesta dada ens recorda a les nombroses inscripcions que omplen els altars de les esglésies de la Terra Santa d’Israel (hic, aquí). El lloc i el moment són importants, doncs només sobre l’home real podrà descendir la paraula de Déu, com va ocórrer amb Joan. El precursor ens porta aquests dos missatges: un temps nou de gràcia i renovació, que al seu torn es realitza aquí i ara en les nostres vides, doncs també sobre elles descendeix la paraula de Déu.
“Aquest és el significat: la Paraula de Déu és el subjecte que mou la història, inspira als profetes, prepara el camí del Messies i convoca a l’Església. Jesús mateix és la Paraula divina que es va fer carn en el si virginal de Maria: en ell Déu s’ha revelat plenament, ens ha dit i donat tot, obrint-nos els tresors de la seva veritat i de la seva misericòrdia (…). La flor més bella que ha brollat de la Paraula de Déu és la Mare de Déu. Ella és la primícia de l’Església, jardí de Déu a la terra. Però, mentre que Maria és la Immaculada -així la celebrarem demà passat-, l’Església necessita purificar-se contínuament, perquè el pecat amenaça a tots els seus membres. A l’Església es lliura sempre un combat entre el desert i el jardí, entre el pecat que fa més àrida la terra i la gràcia que la irriga perquè produeixi fruits abundants de santedat. Demanem, per tant, a la Mare del Senyor que ens ajudi en aquest temps d’Advent a “redreçar” els nostres camins, deixant-nos guiar per la Paraula de Déu.” (Benedicto XVI).
Crec que avui dia també apareix molt clar davant els nostres ulls el designi de Déu: Ell segueix enviant la seva Paraula sobre nosaltres, i en els nostres cors es dóna sempre aquesta tensió entre el desert de la nostra aridesa i el bell jardí que només Déu pot fer créixer en aquest món. L’aridesa és un terme que descriu moltes vegades les nostres vides i la de l’Església dels nostres dies. El Senyor Jesús va dir fa uns diumenges: “el cel i la terra passaran, les meves paraules no passaran”, així que és temps d’esperança i de fe en la Paraula que baixa i fecunda tot el que toca. és temps de reaccionar a la crida de Déu i de preparar una bona confessió en aquest Advent. Aquesta és una nova oportunitat de la misericòrdia de Déu que no podem deixar passar. Demanem-li al Senyor que reconeguem la seva Paraula en el nostre interior i que sapiguem veure els nostres pecats i resistències per preparar la nostra vida a l’arribada del Crist.
