Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Li havien demanat a un científic seriós que estudiés els problemes d’un roser que estava passant per dificultats durant el seu període floració. El científic es va prendre l’encàrrec amb molta responsabilitat. Primer va estudiar la terra, i va descobrir que la planta estava a prop d’una paret els fonaments de la qual arribaven fins a la tosca. La greda extreta havia estat llançada precisament al lloc on després van plantar el roser. Era una terra amb història i condicionants negatius. A més, tota la pluja que queia al damunt d’aquella part de la teulada, es descarregava en el ràfec que hi havia just sobre la planta. Podia passar que de vegades hi hagués un excés d’humitat. Mancava el sol al matí; en canvi, a la tarda n’hi havia massa, pel reflex de la paret emblanquinada que li retornava duplicada la calor. N’hi havia molts perquès en la història prèvia de la seva terra i en la geografia que li tocava compartir. Però també n’hi havia en el seu mateix ésser de roser i en la història del seu creixement: la varietat a la qual pertanyia no era pas la més adient a aquell clima, fou plantat fora de temps, i de petit havia sofert un accident seriós que per poc no acaba amb la seva existència. ¡Quants traumes i condicionants! Llegir l’informe era com per desesperar-se. ¿Què es podia fer? Aparentment es tractava de circumstàncies irreversibles, o ja molt poc variables. Però aquí precisament hi havia l’equivocació. La suma de tots els perquès del passat del roser no donava cap explicació sobre el per a què de la seva existència en aquell lloc i en aquelles condicions. Tots els perquès feien referència al seu passat, i eren simplement informes sobre la realitat existent i comprovable. I el que interessava de debò era el present de la planta i el seu futur.
La gent es va adreçar novament al científic per demanar-li un consell. Més que això, potser volien saber per què la planta estava precisament allí i no en un altre lloc, per què hom demana- va al pobre roser que visqués aqueixa geografia i història amb tants condicionants negatius. I l’home, que era un científic seriós, els va respondre: – Això no m’ho pregunteu a mi. Pregunteu- li més aviat al jardiner.
Era ben cert. La resposta s’integrava en un pla molt més ampli que el de la simple història comprovable de la planta. I el jardiner tenia un projecte en totalitat que abastava tot el jardí. En la seva saviesa, coneixia molt bé tot allò que amb la seva ciència descobriria el científic. I tanmateix, va voler que el roser visqués, i que la seva existència embellís dolorosament aquell racó del jardí, tot comprometent-se a vigilar els seus cicles i a defensar la seva vida amenaçada. El jardiner estava compromès tant amb el roser com amb tota la vida i la bellesa del jardí. Això depenia d’un pla nascut en la saviesa del seu cor, i per tant mai no podria ser investigat pel científic, que reduïa la seva recerca a la mera existència de la planta individualment considerada en la seva geografia concreta. Al metge li podràs preguntar sobre el per què del teu dolor, al psicòleg sobre l’arrel dels teus traumes, a l’historiador i al sociòleg sobre el passat que et condiciona. Però per a què has estat cridat a la vida aquí i ara, això li ho hauràs de preguntar a Déu. Jesús deia: «El meu Pare és el vinyater».
