En començar la Quaresma, la Paraula de Déu ens presenta dues actituds fonamentals en la vida cristiana: la conversió i la fe. Estem a punt d’entrar en un temps que ens ajudarà a renovar la nostra vida, a créixer com a fills de Déu i a avançar en els deixebles de Jesucrist; un temps caracteritzat per la gràcia i la misericòrdia de Déu. El temps quaresmal, marcat per la penitència i l’austeritat, ens prepararà per viure amb goig la victòria de Jesucrist sobre el poder del pecat i de la mort, el seu misteri pasqual; al mateix temps ens ajudarà a descobrir que l’austeritat i les privacions només tenen sentit si són expressió d’amor, si ens porten a ser generosos i a compartir amb els germans necessitats. Hi ha tantes coses que Déu posa al nostre abast i que podem compartir i posar al servei dels altres! diners, béns materials, temps, habilitats, actituds, consol, alegria, oració, consell …
Jesús comença així la seva predicació:
S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli.
Crist se situa en la línia dels profetes, que convidaven el poble a la conversió, però no és un profeta més, ja que Ell, el Fill de Déu fet home, porta aquesta línia cap a la novetat de l’Evangeli, la Bona Notícia que ens diu que Déu ens estima, que està de la nostra part i vol salvar-nos, que vol, en definitiva, que visquem en comunió amb Ell. Si Déu està de la nostra part, per què entre nosaltres, els humans, reina tanta discòrdia? Per què vivim dividits fent-nos la guerra els uns als altres? El Regne de Déu és a prop, cap a ell hem de mirar i procurar acostar-nos. Si la nostra conversió és sincera, farem el possible perquè el nostre món i la societat en què vivim s’assemblin cada dia més al Regne de Déu. Però abans hem d’anar al desert amb Jesucrist.
Qui ha tingut l’oportunitat de caminar pel desert, ha pogut fer-se a la idea de la vida dura que comporta aquest lloc àrid, inhóspido i aparentment escàs d’aigua; al mateix temps, pot imaginar-se el que representaria per al poble d’Israel travessar el desert. No obstant això, és un error pensar que el desert és un lloc pobre d’aigua; el desert és ric en aigua, però aquesta no es troba en la superfície, sinó en el fons de la terra, i cal excavar pous per treure-la. Aquest fet ens ensenya que la riquesa de la nostra vida no està en una existència superficial, sinó en el nostre interior, i que hem de treballar perquè aflorin totes les riqueses que Déu ha dipositat en el nostre ésser. Anem amb Jesús al desert del silenci, segurament experimentarem tota mena de temptacions i ens trobarem enmig dels animals salvatges dels mals pensaments, pors, desànims, tristeses i angoixes, que ens incitaran a tirar la tovallola ja deixar-ho tot a un costat per córrer darrere d’una vida còmoda i superficial, de la qual acabarem descobrint que, veritablement, és molt superficial però gens còmoda; no ens faci por passar per aquestes incomoditats, perquè també tenim els àngels que ens alimenten i animen; més encara, el mateix Jesucrist se’ns dóna com a aliment en la seva Paraula i en l’Eucaristia i està amb nosaltres per fer front a les circumstàncies del desert i sortir victoriosos en el combat contra el maligne.
