Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Ben sovint, oblidem la nostra condició de creatura i ens volem convertir en déus. Continua ressonant l’antiga temptació a les oïdes de la humanitat: “No feu cas de Déu, mengeu el fruit de l’arbre de la ciència del bé i del mal i sereu com déus». Malgrat que tots els intents acaben en dolor i fracàs, els homes pensen que la pròxima vegada ho aconseguiran. Sempre hi ha els qui proposen de construir una torre tan alta que desafiï el cel, encara que acabi en la confusió de Babel.
El Crist ve per oferir-nos la salvació. Déu, que ens ha creat, continua estimant els homes malgrat llur tendència boja a considerar-se absolutament lliures i autosuficients. La seva oferta de salvació a través de l’amor i la veritat respecta la llibertat de cada persona. I el temptador continua insistint: «No necessiteu cap Déu per explicar l’univers i la vida», diuen alguns amb supèrbia. La mort inevitable posa un contrapunt inquietant. La situació del món, les crisis, les guerres, les rivalitats, el terrorisme, la fam, les epidèmies i altres calamitats qüestionen aquesta mena d’ateisme pràctic tan ingenu.
La humanitat ha gastat segles assajant fòrmules màgiques que resolguin tots els problemes, i totes fracassen. Recordem les darreres: El marxisme, eliminant les classes socials, convertiria el món futur en un paradís. Milions de persones han estat sacrificades a aquesta idea i tot el muntatge se n’ha anat en orris. La mà invisible podia regular les relacions socials a través del mercat. L’egoisme de cadascú donaria com a resultat la prosperitat. Però l’egoisme és una passió insaciable que no pot produir pas amor i solidaritat. La crisi que patim és una bona mostra dels mals que comporta l’egoisme. L’estat del benestrar en el qual tants han confiat se’n va cap avall tant per la crisi econòmica com pel desequilibri entre l’esperança de vida i la reducció de la natalitat. Però encara hi ha més: el desig de decidir sobre el bé i el mal es fa realitat en campanyes planetàries per reduir la població amb qualsevol mitjà, amb la difusió de la ideologia de gènere, que mira d’imposar la visió de la sexualitat com una opció individual i un producte cultural, amb la incitació al plaer sense traves ni responsabilitats. La política educativa pretèn esborrar la influència de la família o de la religió i realitzar una enginyeria social en la qual els governs decidiran sobre el bé i el mal, sobre el que és just i el que és injust. Tot això amanit amb una verbositat eufemística: avortar no és matar un innocent, sinó l’exercici d’un estrany dret de la dona; la sexualitat no ha de ser guiada per la voluntat, sinó exercitada sense obstacles ja des de la infantesa. La família no és una unitat de pare, mare i fills, sinó una forma de convivència més entre d’altres, fluïdes i canviants. L’ecologia es converteix en argument per modificar conductes…, i mil coses més.
L’Evangeli ens ensenya que l’única força capaç d’orientar el desenvolupament dels pobles i de les persones és l’amor en la veritat, un amor exigent i compromès que es preocupa del bé dels qui estima, i la veritat que reconeix que som creatures, dotades per Déu de raó i consciència. Déu vol el nostre bé, que consisteix en estimar-lo a Ell i estimar-nos entre nosaltres.
