Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
En pronunciar el Sermó de la Muntanya, el Senyor Jesús va dir unes paraules que constitueixen el programa i el sentit de la nostra vida com a cristians: «Vosaltres sou la sal de la terra … Vosaltres sou la llum del món» (Mt 5,13.14 ).
És una imatge molt clara de com hem de ser i actuar els deixebles de Jesucrist. La sal comuna (clorur sòdic) és una substància molt freqüent en la naturalesa, però a la vegada molt discreta. La sal és necessària per a la vida i per això la hi en grans quantitats, però no ens adonem d’això perquè queda amagada, dissolta en l’aigua dels oceans o encoberta en les mines de el fons de la terra. Per donar sabor als aliments, tirem només una mica de sal en els guisats, perquè en excés ens seria insuportable i podria fer perillar la nostra salut; però, quan es tracta de conservar determinats aliments, com la carn o el peix, i evitar que es podreixin, llavors fem servir la sal en major quantitat.
Sempre tenim a la nostra disposició aquest regal de Déu i el fem servir en la seva justa proporció. Així, amb la nostra presència i el nostre treball constants, els cristians estem cridats a donar sabor a la vida pública amb el missatge de l’Evangeli, i també a preservar de la corrupció dels costums de la nostra societat amb el testimoni d’una vida honrada i coherent amb la fe que professem, amb l’oració indefectible i el treball perseverant. La sal vindria a representar en els deixebles de Jesucrist la discreció i l’eficàcia.
La llum, en canvi, es refereix a tot allò que és evident i manifest. Deia el salmista: «En tu hi ha la font de la vida i la teva llum ens fa veure la llum» (Sl 36,10). En Déu hi ha la llum per contemplar totes les coses i valorar-les; en Déu trobem claredat per veure l’orientació que ha de prendre la nostra vida. Un excés de llum ens encegaria, però una deficiència d’ella ens impediria veure la realitat que ens envolta. Amb això vull indicar que el cristià ha d’evitar sempre dos extrems: el fanatisme i la indiferència que porta a la fredor i a el desconeixement de Déu. El fanatisme el convertiria en un incendiari que crema i destrueix, i la indiferència ho conduiria a tancar-se en si mateix i a desentendre de la seva responsabilitat d’evangelitzar i transformar el món segons la imatge del Regne de Déu.
Al llarg dels segles hem vist testimonis de deixebles de Jesucrist que s’han pres molt seriosament la seva vocació; també és veritat que, per desgràcia, hem vist antitestimonis que han descuidat la seva vocació o han caigut en un fanatisme irracional. Però la llum brilla i preval sobre les ombres, i no res del que tenim de positiu en la nostra societat el tindríem de no ser per la influència del cristianisme, que ha ajudat a estendre en el nostre món l’esperit de la fraternitat, la justícia i l’amor. Per tot això, els cristians de la nostra generació no podem quedar-nos creuats de braços lamentant-nos que el nostre món vagi tan malament, perquè ningú farà la nostra tasca i el món no millorarà si no fem sentir la influència de l’Evangeli per mitjà de la nostra presència pública i del nostre compromís social i fent que la nostra comunitat cristiana, plena de fervor, sigui com un far que il·lumina en la nit. Quan la parròquia ens demana ajuda en temps, diners, energies i dedicació, som ser generosos?, som conscients que això forma part del fet de ser sal i llum?
Possiblement Déu ens ens cridi a predicar l’Evangeli en terres de missió, però sí que ens indicarà que hem de dur a terme la nostra missió evangelitzadora en l’àmbit en què vivim; aquest és un bon criteri que hem de tenir present en el Domund; mentre ajudem els missioners que es van lluny, treballem per difondre l’Evangeli al nostre voltant.
