Jesús li va dir: “Què vols que faci per tu?” El cec li va contestar: “Mestre, que pugui veure.” Jesús li va dir: “Camina, la teva fe t’ha guarit.” I al moment va recobrar la vista i el seguia pel camí. (Mc 10, 51-52). Veiem, en el passatge de l’Evangeli, com Crist es troba ja de camí cap a Jerusalem per consumar el seu baptisme de sang en l’Últim Sopar i en la Creu. La peregrinació de Jesús cap a Jerusalem amb els seus deixebles i amb els Dotze, significa la fi definitiva de l’exili de l’Israel dispers. Recordem que durant llargs anys el poble d’Israel va ser esclavitzat i exiliat a Babilònia. Crist és el qui atraurà a tots cap a Ell al voltant del nou Temple, no de l’antic Temple de Jerusalem que serà destruït totalment l’any 70 d. C. pels romans. Crist congrega així al nou Israel entorn no a la presència de Déu en les Taules de la Llei, sinó entorn del seu cos viu de Fill de Déu, per ser nosaltres fills en esperit i en veritat.
Així, recordant que nosaltres també anem en peregrinació, en camí, volem fer un alt en aquesta sendera i fixar-nos en les condicions necessàries per seguir al Diví Mestre en el seu camí d’amor i de restauració cap a Jerusalem, el lloc sant. Nosaltres, com el cec de Jericó, Bartimeu, encara no veiem clarament, així que necessitem ser recollits pels braços del Crist, que passa pels racons en els quals estem prostrats i envoltats de foscor. No podem incorporar-nos i caminar sense abans escoltar, sense creure i demanar al metge el remei saludable de la Fe en Ell, en Crist Jesús.
Tot el nostre esforç, germans, en aquesta vida ha de consistir a sanar l’ull del cor amb que veure a Déu. Amb aquesta finalitat se celebren els sacrosants misteris; amb aquesta finalitat es predica la paraula de Déu; a això van dirigides les exhortacions morals de l’Església, és a dir, les que miren de corregir els costums, d’esmenar les apetències de la carn, de renunciar a aquest món, no només de paraula, sinó també amb un canvi de vida; a aquesta finalitat va encaminat tot l’actuar de les Escriptures divines i santes, perquè es purifiqui el nostre interior del que impedeix la contemplació de Déu. (Sant Agustí, sermó 88 nº 5).
“és el mateix que va profetitzà Jeremíes, en els magnífics oracles denominats “Llibre de la consolació”, del que està presa la primera lectura d’avui. és un anunci d’esperança pel poble d’Israel, prostrat per la invasió de l’exèrcit de Nabucodonosor, per la devastació de Jerusalem i del Temple, i per la deportació a Babilònia. Un missatge d’alegria per a la “resta” dels fills de Jacob, que anuncia un futur per a ells, perquè el Senyor els tornarà a conduir a la seva terra, a través d’un camí recte i fàcil. Les persones necessitades de suport, com el cec i el coix, la dona embarassada i la qui dona a llum, experimentaran la força i la tendresa del Senyor: ell és un pare per a Israel, disposat a cuidar d’ell com el seu primogènit.” (Benet XVI ” 25/10/09).
Molts batejats viuen avui exiliats, lluny del Regne de Déu promès, turmentats per diferents forces que els impedeixen viure la fe en família, escoltar la Paraula de Déu o rebre una catequesi bàsica. Les tenebres, són avui (com sempre) molt denses i les seves espectrals ombres confonen a molts joves, esclaus d’estímuls visuals, incapaços de viure sanament en família, desconfiats de tot i de tots per haver crescut amb la llei del més fort. Crist passa pel nostre costat i ens pregunta: Què vols que faci per tu? Molts no sabran respondre a la pregunta, així que hem de ser nosaltres els bons samaritans que avui han d’entrar en dos àmbits importants: les famílies i la joventut.
