Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Benvolguts germans: Després d’haver-nos preparat des del principi de la Quaresma amb la nostra penitència i les nostres obres de caritat, avui ens reunim per iniciar, units amb tota l’Església, la celebració anual dels misteris de la passió i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist, misteris que van començar amb l’entrada de Jesús a Jerusalem. Acompanyem amb fe i devoció al nostre salvador en la seva entrada triomfal a la ciutat santa, perquè, participant ara de la seva creu, puguem participar un dia, de la seva gloriosa resurrecció i de la seva vida.
Aquestes són les paraules amb les quals s’inicia la processó del Diumenge de Rams, la celebració de l’entrada a Jerusalem del nostre Senyor, Jesús.
Podem fer un petit exercici de memòria per situar-nos davant el Crist, i per disposar-nos millor. El passat, la nostra memòria: ens porta a recordar aquest temps de Quaresma que hem viscut (penitència i obres de caritat) i que més enllà de com estiguem avui, ha estat un moment de gràcia, un regal de la generositat de Déu que vol que el pecador es converteixi i visqui:
“Per ventura vull jo la mort del malvat -oracle del Senyor-, i no que es converteixi de la seva conducta i que visqui?” (Ez 18, 23).
El present, aquest moment: ens porta a les portes de la ciutat de Jerusalem, a aquell escenari en el qual nosaltres sortim a la trobada del Crist que arriba, i beneïm els peus del que ve en nom de Déu:
Què bells són sobre les muntanyes els peus del missatger que anuncia la pau, que porta bones noves, que anuncia salvació, que diu a Sió: “Ja regna el teu Déu! (Is 52, 7).
Es dóna en nosaltres un acte de fe, reconeixem de lluny a Jesús que ve i li confessem com el nostre Salvador (li acompanyem amb fe i devoció). Aquest acte de fe i d’amor pel Senyor que ve resumeix el nostre present. El futur, la nostra esperança: està arrelat en la nostra memòria, doncs fem memòria del camí quaresmal, de la paciència de Déu, d’aquell Via Crucis resat i contemplat que ens va commoure. Només quan fem veritable memòria de les accions de Déu en la nostra vida ens obrim a l’esperança, ens endinsem en el futur. I aquest futur immediat és la mort en la creu de Crist i la seva resurrecció gloriosa; podem esperar llavors aquesta nova vida, aquest canvi en la nostra vida guiat no per mi sinó per la saviesa de Déu (participar un dia de la seva gloriosa resurrecció i de la seva vida).
El meu Senyor m’ha donat una llengua d’iniciat, per saber dir a l’abatut una paraula d’alè. (Is 50, 47).
Aquesta frase de la primera lectura ens recorda una cosa important. En aquests dies podem fer dues coses per escoltar a Crist i no ser distrets pel món: fixar la nostra mirada en el Senyor que sofreix per mi, i escoltar precisament aquesta paraula d’alè que Crist té reservada per a mi en el més profund del seu sagrat cor. El Senyor sofreix, el Senyor ens parla. Volem callar per poder-li mirar i poder ser commoguts pel seu amor, i volem també guardar aquest silenci atent que sap segur que obtindrà la paraula oportuna per ser encoratjats.
Passat, present i futur, és el camí dle Crist i és el nostre camí, també la nostra pròpia història. Així que busquem aquest diàleg de vegades mut amb el Senyor per poder arribar a la Vigília Pasqual i renéixer per la fe i per les bones obres, obres que el món no pot fer ni comprar, és el camí de la Pasqua.
