Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Quan parlem de la fe cristiana hem de fer referència a la recta doctrina que expressa de manera correcta i coherent els continguts de la Revelació. L’ortodòxia forma part de la coherència de la fe, la qual ha de mantenir una línia clara, estable i duradora per tal que, a cada generació, tothom pugui seguir en condicions d’igualtat el camí de la salvació.
Sovint, hom critica la fe cristiana de no “adaptar-se” als temps i a les exigències del món, i no són pocs els qui assenyalen els ensenyaments de l’Església com una doctrina atàvica i endarrerida. En ordre a trobar una adaptació de l’Evangeli al món d’avui, alguns han encunyat el terme d’ortopraxi (és a dir, la “recta pràctica”) i l’han oposat a l’ortodoxia. Però aquest és un concepte falsejat, ja que la pràctica recta de la fe es deriva dels seus continguts, creguts i professats rectament; la vertadera ortopraxi ha de ser coherent i estar en consonància amb l’ortodòxia. Per això, sospito si molts no estaran aplicant el mot ortopraxi a la permissivitat i a la comoditat d’una fe fabricada segons la pròpia conveniència.
Recentment vaig sentir a una entrevista que alguns capellans, potser per por a perdre feligresos, no ensenyen amb valentia les veritats i la doctrina, les quals no són capritxos de l’Església, sinó ensenyaments del mateix Jesús. I és que si no vigilem s’instal·la a les nostres comunitats un cristianisme light, en el qual cadascú viu la fe a la seva mida. A tall d’exemple: sant Joan Pau II qüestionava el fet que molt sovint hi ha grans fileres per anar a combregar, però en canvi els confessionaris resten pràcticament buits; i això només té dues possibles explicacions: o tenim una Església on tothom viu la puresa dels sants, o patim d’una gran i greu ignorància del caràcter sacratíssim de l’Eucaristia i de la importància de combregar en estat de gràcia, no com un premi social, sinó com un estat de comunió amb el Senyor. Segons el criteri dels “ortopràctics”, l’ortopraxi seria fer la vista grossa; però no podem ser indiferents al que la fe ens indica, sinó aguditzar el seu sentit, perquè els continguts de la fe han estat revelats per Jesucrist. Es tracta de sentir amor pel sagrat i, sense fer judicis –que reservem a Déu–, d’ensenyar amb rectitud.
Davant els desordres morals, les polítiques demagògiques, la pobresa, la proliferació de sectes, l’espiritisme i els horòscops, l’exagerat erotisme i el culte al sexe, l’avortament, etc., i davant de tants batejats que no viuen segons els seus compromisos, seria una aberració pensar que tot això és secundari, que no és el nostre problema, o que no podem fer-hi res per canviar-ho, ja que som tan poca cosa en un món tan gran i on hi ha tanta cridòria de veus que ens venen en contra. No és el mateix fer una fe pràctica -i còmoda-, que fer pràctica la fe en el sentit de buscar estratègies per ensenyar el mateix que han cregut totes les generacions cristianes amb un llenguatge accessible avui; per això, hem de saber distingir el contingut essencial i inalterable de l’Evangeli de l’embolcall cultural que l’acompanya i que pot canviar a cada època. Ara bé, no podem fer rebaixes, no podem convertir la fe una moda que mor si no s’actualitza. Déu és el mateix ahir, avui i pels segles, i com diu el salm 119,152: «Heu establert el vostre pacte per sempre».
