Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament. Són paraules que tant sant Mateu com sant Marc posen en llavis de Jesús, mentre que Sant Lluc les atribueix a un fariseu.
Per poder estimar, cal haver-se sentit estimat. Aprenem a estimar quan ens hem sentit estimats. Si ens deixem impregnar per l’Amor de Déu, que ens toca al fons del nostre cor, quedem capacitats per respondre a aquest Amor. Déu misericordiós no sols treu el pecat del món sinó que ens divinitza.
Aquesta hauria de ser la nostra actitud vital: estimar sempre, sense esperar contrapartides. Sense condicions prèvies. Perquè l’home creient sap que tot ho ha rebut de Déu, la seva vida agafa un to permanent d’eucaristia, d’acció de gràcies. En moments especialment densos, però, l’acció de gràcies esdevé explosiva, comunicativa i arrauxada.
Cal la decisió de practicar aquest dolç manament amb tothom: persones i coses, treball i descans, esperit i matèria, ja que tot es creatura de Déu. En ser impregnats de l’Amor de Déu, quedem capacitats per respondre a aquest Amor. Déu misericordiós no es limita a treure el pecat del món, també ens divinitza, participem de la naturalesa divina, som fills del Pare en el Fill per l’Esperit Sant.
El Papa Francesc va dir: «¡Avui, més que mai, és necessari adorar!» Segurament una de les major perversions del nostre temps és que se’ns proposa adorar l’humà deixant de banda el diví. «Només al Senyor adoraràs» és el gran desafiament davant de tantes propostes buides de contingut. La primera crida i la justa exigència de Déu és que l’home l’aculli i l’adori, ens recorda el Catecisme de l’Església Catòlica al seu número 2.084
