Nostre Senyor ens diu que la veritat ens farà lliures, i que la mentida ens farà esclaus. El nostre segle està desgraciadament massa ple de dades que ens omplen d’estupor i d’horror. Pensem en els suïcidis, en el fracàs escolar, en la corrupció de menors, en els antidepressius, en la ludopatia, o en com està creixent de nou l’economia, basada en més deute (s’imprimeixen més diners, estem inundats de diners falsos). I només com a mostra final de la sala dels horrors la nova tirania dels jubilats que no han volgut tenir fills i que ara demanen més. Són només alguns titulars, però ens fan posar el focus en l’esclavitud que pateix l’home d’avui. És una esclavitud que ens imposem uns als altres, i que és fruit de la pròpia frustració davant la veritat, l’home és un ànima en pena, trencat per dins. Tots som esclaus i esclavistes, doncs la mentida ens sacseja interiorment i mou els nostres fils, estem envoltats.
El profeta Isaïes diu que no hi haurà pau per als malvats, que són aquells que mostren la mentida com a veritat, aquells que ens recorden sempre que la nostra felicitat està en la desconnexió mental i en la pròpia mutilació, i que a sobre és gratis; no els podem deixar en pau sense més. Aquestes mentides modernes, fruit del rebuig a la veritat de les coses, ens estan ara ofegant en una nova lluita social inexistent i innecessària entre homes i dones: més esclavitud.
Què tots els catòlics sàpiguen que si no busquem la veritat de les coses, la humanitat mai serà lliure, i carregarem per sempre amb el jou de les nostres maldats. La ideologia de gènere és una gran mentida, i només mirant a Crist clavat en la creu (com la serp del Edèn) podrem descobrir la veritat de les nostres accions humanes.
La novetat que ens ofereix Crist és aquesta: mira-li als ulls a la mentida i a l’esclavitud, descobreix el vel de l’aparença enganyosa, injecta l’antídot de la llum sobre les ombres, mira els informatius amb el prisma de la raó i de la fe, fins a arribar al nivell dels àtoms. Crist s’ha rebaixat al nivell de l’home més esclavitzat, com la serp, esclava del seu orgull, i ens demana que el mirem sense por, per ser lliures. Després de fer tot això, què quedarà d’autèntic al món? Quan torni el Fill de l’home, trobarà fe a la Terra?
No és la dona contra l’home, ni viceversa, la cosa que pot aportar claredat en la comprensió harmoniosa de la parella humana; no és la revenja feminista el que supera els innegables abusos masclistes. Julián Marías advocava per mantenir la desigualtat entre l’home i la dona: no ontològica i discriminatòria, sinó una desigualtat complementària en la seva reciprocitat harmoniosa. Aquesta és la perspectiva antropològica de Joan Pau II, en exposar la “unitat dels dos” com a imatge de Déu. (…) És massa seria la batalla per la veritable igualtat per anar amb demagògies mediocres o ballant els sons dels grups que ovacionen les seves consignes.
És massa real el dolor de tantes dones com perquè se les utilitzi per a causes que no porten llibertat i igualtat, sinó noves impostures dictatorials contra la vida i la família. Hi ha una igualtat respectable en la reciprocitat entre home i dona, que supera la violència de les prepotències masclistes i feministes, i que secunda sense parany populista la veritat de la persona humana en la seva complementarietat.” (D. Jesús Sanz, arquebisbe d’Oviedo).