Del 18 al 25 de gener, festa de la Conversió de Sant Pau, les confessions i Esglésies cristianes celebrem la Setmana de Pregària per la Unitat dels cristians. Jesucrist va pregar per la unitat dels seus deixebles la nit abans de donar la seva vida per la nostra salvació: «Que tots siguin u, com vós, Pare, esteu en mi i jo en vós. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que vós m’heu enviat» (Jn 17, 21).
La unitat dels cristians fa creïble l’Evangeli, en canvi, la desunió és un obstacle per a l’avenç del Regne de Déu. ¿Com podrem parlar d’amor i d’unitat si estem desunits? El treball per la unitat és una tasca necessària en la qual ens veiem implicats tots els creients en Jesucrist, en la qual hem de posar de la nostra part en tot el que fa referència a la pregària, al diàleg i a la comprensió mútua. Al llarg de la història, l’Església del Crist ha sofert ferides en el seu cos, causades per la incomprensió i la desunió, que l’han portada vers la situació actual. A grans trets, podríem dibuixar així la trista història de la divisió de l’Església, en la qual no han faltat, però, moments i fets esperançadors:
• Vers els anys 90-100. Separació dels docetes, que negaren la realitat de l’encarnació del Crist.
• Vers la segona meitat del s. II. Crisi montanista. Fou superada.
• Cap a l’any 318. Crisi arriana. Fou superada.
• Cap a l’any 350. Crisi donatista. Fou superada.
• 431. Separació de l’Església Monofisita, que derivarà cap a l’Església Copta d’Egipte i d’Etiòpia i l’Església Apostòlica d’Armènia. Parts d’aquestes Esglésies han tornat a la comunió amb l’Església Catòlica.
• 451. Separació de l’Església Nestoriana. Una part d’ella, l’Església Catòlica Caldea, va tornar novament a la comunió amb l’Església Catòlica.
• Vers l’any 869 es produeix el cisma de Foci i es debilita la unitat entre l’Església d’Occident i l’Església d’Orient, però encara no hi ha una ruptura formal.
• 1054. El Patriarca de Constantinoble, Miquel Cerulari, trenca amb el Papa St. Lleó IX i es produeix el Cisma d’Orient, el qual causarà la divisió entre l’Església Catòlica Romana i l’Església Ortodoxa. Les Esglésies Ortodoxes del sud d’Itàlia van continuar fidels a Roma.
• 1438-1445. El Concili de Florència aconsegueix la unió entre l’Església Catòlica Romana i l’Església Ortodoxa, però no serà duradora, ja que es tornarà a trencar l’any 1472.
• 1517. Martí Luter inicia a Wittenberg (Alemanya) la Reforma Protestant.
• 1533. Enric VIII d’Anglaterra trenca amb el Papa i es produeix el cisma de l’Església Anglicana, consolidat durant el regnat d’Isabel I (1558-1603).
• Durant els segles XVI i XVII, algunes Esglésies Ortodoxes de Rumania, Ucraïna i Bulgària van tornar a la comunió amb l’Església Catòlica Romana.
• A començaments del segle XVIII se separa de Roma l’Església Jansenista d’Utrecht (Holanda).
• 1871. Separació de l’Església Veterocatòlica després del Concili Vaticà I, la qual estableix una aliança amb l’Església Jansenista d’Utrecht.
• 1988. Cisma provocat pel bisbe tradicionalista Marcel Léfèbvre a Êcone (Suïssa) a ran d’unes ordenacions episcopals il·lícites.
I la història continua oberta: ¿pregarem i treballarem nosaltres per la unitat?