saldelmundo

Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.

Habitualment compartim les bones notícies amb els nostres amics i coneguts; fem saber al que conviuen amb nosaltres allò que ens agrada i ens omple, i ho difonem als quatre vents. A tots ens sembla normal recomanar un bon metge que ens ha solucionat un problema de salut, comentar una novel·la que hem llegit i que ens ha agradat, incitar els altres a defensar la samarreta del nostre equip favorit, aconsellar una pel·lícula amb la qual hem gaudit, fer conèixer una botiga en què hi ha una bona relació entre qualitat i preu… Acceptem amb normalitat aquesta mena d’”apostolat” en tots els àmbits de la vida; però sovint, allò que no estem disposats a defensar, ni a compartir, ni a moure un dit per atreure els altres a la nostra fe, que, tanmateix, és a la base de la nostra vida i constitueix la font de la nostra felicitat.

Tots els cristians tenim vocació apostòlica, la qual no és pas exclusiva de sacerdots i religiosos; però sovint ens falta vibració, com si no estiguessim prou convençuts que si atraiem els altres cap al Crist, ells podran ser realment feliços a la terra i després al cel. Hom argumenta que cal respectar la religió i les idees dels altres, que l’important és ser bona persona, que ningú no té tota la veritat, que no hem de ser intransigents, sinó oberts, i tantes altres coses. És inqüestionable que cal respectar els altres en llurs idees i religió, estimar-los, col·laborar amb ells en molts àmbits, dialogar, no fer servir la força ni l’engany, però això no significa que no puguem parlar de la nostra fe; aquest és un parany que ens posa la societat relativista actual que no vol sentir dir res de l’Evangeli ni de Crist per les exigències que comporta. Sovint hom diu que totes les religions són iguals; tanmateix, acceptar aquest axioma significa no creure que Jesucrist va venir al món per salvar la humanitat. De fet, els seus contemporanis ja tenien llurs religions. Si totes les religions són iguals, aleshores eren innecessàries la seva Encarnació i la seva mort en creu. I afirmar que no s’ha de fer apostolat ni proselitisme és dir als missioners d’avui i de sempre que llur vida i entrega són inútils perquè el Cristianisme que ells porten no és ni millor ni pitjor que la religió que ja tenen els pobles als quals ells s’adrecen.

Que calgui adaptar les formes d’apostolat a situacions i moments específics és una altra cosa. Hi haurà llocs en què serà possible fer-ho obertament. En un lloc caldrà atendre les necessitats materials, en un altre començar per ensenyar la doctrina i en altres indrets limitar-nos a donar testimoniatge, però tot tenint en compte que l’objectiu final és atreure les persones cap al Crist. En tots els àmbits de la vida, els únics que no són proselitistes són els acomplexats, els abúlics, els depressius…, malalties que semblen apoderar-se de força cristians suposadament convençuts. Un cristià que no fa apostolat posa de manifest que no vibra per la seva fe. El proselitisme, respectuós i dialogant certament, és quelcom ben natural i equilibrat.