Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
«Al principi ja existia la Paraula…» (Jn 1,1). L’Evangeli de sant Joan s’obre amb una afirmació que ens situa al cor del misteri cristià: Déu no és un silenci mut ni una força impersonal, sinó Paraula viva, comunicació, relació. Abans que existís el món, ja hi havia diàleg. I aquest diàleg s’ha fet do per a la humanitat. La paraula és allò que ens fa humans. Amb la paraula pensem, estimem, prometem, demanem perdó, transmetem la fe. Però l’Evangeli ens recorda que la Paraula no és només nostra: abans que res, és de Déu. Tot ha estat creat per ella, i sense ella res no existiria. La vida i la llum que busquem no neixen del nostre esforç solitari, sinó d’una Paraula que ens precedeix i ens sosté.
El pròleg de sant Joan fa un pas encara més sorprenent: «la Paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres». Déu no s’ha limitat a parlar des de lluny; ha volgut compartir la nostra fragilitat, el nostre llenguatge, la nostra història. En Jesucrist, la Paraula eterna assumeix una veu humana, un rostre concret, una vida entregada. Així, Déu no només ens diu coses sobre ell mateix, sinó que se’ns dona a si mateix. Aquest és el gran do: una Paraula que no imposa, sinó que convida; que no condemna, sinó que salva; que no angoixa, sinó que il·lumina. Una Paraula que demana ser acollida: «A tots els qui la van rebre, els dona poder de ser fills de Déu». Acollir la Paraula és deixar que Déu ens redefineixi, que doni un nou sentit a les nostres paraules cansades, ferides o buides.
En un món saturat de soroll, recuperar el do de la Paraula és urgent. Escoltar-la a l’Escriptura, deixar-la ressonar en la pregària, encarnar-la en gestos d’amor i de veritat. Perquè quan la Paraula és acollida, la llum venç la foscor, la humanitat retroba el seu origen i el seu futur en Déu.
