Joan Baptista és una figura clau de l’Advent, perquè ell va rebre la missió d’obrir el camí al Crist. Amb Joan Baptista es tanca l’Antic Testament i s’obre pas la Nova Aliança que Jesucrist realitzarà. Joan no és la Llum, però indica on és la Llum; no és la Paraula, però és la veu que fa venir la Paraula; no és l’espòs, sinó l’amic de l’espòs; no és el Messies, però prepara els seus camins. Ell només pot batejar amb aigua, però no pot ungir amb l’Esperit; solament Aquell que és el Messies, l’Ungit de Déu, podrà fer-ho.
La grandesa i la humilitat de Joan Baptista se’ns fan patents: la seva manera de viure, el seu convenciment i la força de la seva predicació atreuen multituds cap al desert i desvetllen desigs de conversió; però alhora, no s’atribueix el que no té, ni es fa passar pel que no és: si Joan hagués dit que ell era el Crist, molta gent l’hauria cregut, donat el seu gran ascendent; però ell és testimoni de la Llum i no pot faltar a la veritat. Heus ací una gran lliçó per a un món en què sovint molts es presenten com més del que són. Si davant Déu som el que som, ¿per què no presentar-nos així també davant els homes, amb un sincer desig de creixement espiritual?
Sempre m’ha semblat curiosa aquesta expressió: «Sóc una veu que crida en el desert», que ha donat peu a una dita popular que fem servir quan ningú no fa cas. Joan agafa un verset del profeta Isaïas que en realitat diu: «Una veu crida: ‘En el desert aplaneu el camí del Senyor’». Dit d’una manera o de l’altra, totes dues tenen sentit, perquè tothom, participant dissortadament en el pecat, hem fet de la vida humana un desert: l’egoisme i el tancament converteixen el món en un ermot inhòspit. És en aquest món que la veu que crida ens convida urgentment a la conversió, i és també en aquest món que hem de treballar per obrir camins al Senyor. Només Ell podrà salvar-nos i fer que la nostra vida s’il·lumini i puguem veure la presència del Regne de Déu.
Si haguéssim de buscar un altre sobrenom per a Joan Baptista, penso que el que més li escauria és el d’aigua-festes. Tot sovint ens organitzem la vida com si fos una festa al nostre aire, en la qual entren els qui volem, mentre excloem aquells que no ens interessen. I sovint no volem que Déu hi entri, o en tot cas el deixem entrar amb la condició que no ens amoïni i ens deixi fer el que ens ve de gust. Però Joan, amb la seva crida a la conversió, tira aigua a la nostra “festa”, ens bateja i ens diu per on passa el camí recte; ens ajuda a purificar la nostra vida i a obrir-nos al do de l’amor de Déu que ens porta Jesucrist i que ens transforma en rebre el do de l’Esperit Sant.
