Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Aquest diumenge hem celebrat la solemnitat de Jesucrist Rei de l’Univers. Acaba l’any litúrgic, i comença el nou amb l’Advent. El missatge que en aquest dia Déu ens adreça és esperançador i bell, ple d’alegria i de goig, que ens eleva ràpidament a les realitats eternes. Més que d’unes paraules, es tracta d’un rostre, podríem dir: el de Crist resussuscitat, victoriós i ple de glòria, el de Crist Rei. Avui el Senyor ens recorda com és la vida a la qual ens crida, la benaurança en el Regne dels Cels com a membres actius de Crist, en definitiva la mateixa vida del Senyor; i també ens recorda com es tradueix aquesta mateixa vida i reialesa seva aquí a la terra. Passarem per alt aquest missatge que ens dirigeix el mateix Déu, o farem avui per escoltar la seva veu, com ens diu el salm, i no endurir el nostre cor?
“Jesús natzarè, rei dels jueus”. A l’evangeli podem apreciar com es manifesten les dues dimensions que sempre acompanyen la reialesa de Jesucrist: la cara representada per la corona d’espines, i el revers representat per les mateixes paraules de Jesús a la creu:
Jesús, enrecorda’t de mi quan arribis al teu regne. Jesús li va respondre: t’ho asseguro: avui estaràs amb mi al paradís” (Lc.23, 42-43)
Jesús té un regne, un paradís, una potestat rebuda del Pare; però al mateix temps, porta un mantell color porpra sobre les seves espatlles, col·locat a manera de burla; és més, ha estat finalment capturat per tots els seus contraris, jueus i romans, units en mesquí contuberni. Això ens fa veure que Jesús és rei, certament, i que ho és des de la creu, que és el seu tron, el seu trofeu.
Pilat els va dir: Al vostre rei haig de crucificar? Van respondre els principals sacerdots: No tenim més rei que el Cèsar!
(Jn. 19, 15).
Ens costa avui dia rebutjar aquesta afirmació, ens costa avui mostrar als altres la desolació que comporta una realitat personal i familiar viscuda i modelada segons el nostre rei terrenal, una realitat construïda d’esquena a Déu, una realitat, en la qual viuen milions d’ànimes, que rebutgen termes en el seu dia a dia tals com a oració, pecat, conversió o obediència. Vivim en pecat i no ens importa, sabem quina és la cura i preferim seguir en una letargia mental en la qual ens repetim mil vegades que no passa res, que no fem cosses dolentes, i el que és pitjor encara: que Déu ja ens perdona quan de fet no ens ha perdonat. El nostre rei llavors està sent l’ídol de la tranquil·litat emocional i de la falsa pau; el nostre rei no està sent ningún, doncs tot depèn de com estiguem, i tota la resta ho arreglem i ho movem perquè no xoqui amb el nostre desastre aclaparant. Però nosaltres els catòlics (sí, som catòlics) desitgem avui entonar una pregària, un sospir: “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu regne” (Lc. 23, 42).
El bon lladre es va dirigir a Jesús i era un lladre: nosaltres també som lladres i altres coses, pero no importa!, podem dirigir-li nostra mirada i dir-li: Jesús, necessitem de tu, volem viure segons els teus manaments, volem portar-los gravats a foc, que de la mateixa manera que els fills del món, que posen la seva glòria en les seves vergonyes (cf. Flp. 3, 19), porten els seus ídols morts en estendarts; ídols com la qualitat de vida, la comoditat o la anticoncepció, nosaltres volem reafirmar la teva nosa i eterna llei evangèlica.
La nostra ciutadania està en els cels, d’on també esperem al Salvador, al Senyor Jesucrist. Ell transformarà el nostre cos mortal en un cos gloriós semblant al seu, pel poder amb el qual pogués també subjectar a si mateix totes les coses.
(Flp.3, 20-21).
