Avui Jesús ens explica una altra paràbola sobre la vinya, el propietari de la qual la va llogar a uns vinyaters mentre se n’anava de viatge (Mt 21,33-43). Arribat el moment de la verema, envià els seus empleats a cobrar la part que li corresponia, però els vinyaters mataren els empleats que l’amo els anava enviant. Aleshores va decidir d’enviar-los-hi el seu fill, pensant-se que el respectarien, però també el van assassinar -tal com ens diu la paràbola- per eliminar l’hereu i quedar-se ells amb la propietat.
Jesús s’està referint al seu propi Poble, el Poble d’Israel, que rebutjà tots els enviats de Déu, els profetes, i els va matar, i va acabar matant al Fill de Déu. Alguns jueus, però, començant pels Apòstols i deixebles, sí que van acceptar Jesús com a Messias. Per cert, hi ha jueus que en aquests moments s’estan adonant que Jesús és el Messias promès i que l’Església Catòlica és la continuació del poble d’Israel. En efecte, si ho analitzem bé, quan un jueu s’uneix a l’Església Catòlic, no deixa pas de ser jueu: passa del Poble de Déu escollit, l’Israel de l’Antic Testament, al nou Poble de Déu, que és l’Església fundada pel Crist. ¿No ens podria fer Déu el mateix retret que als antics jueus? Perquè, essent nosaltres el nou poble d’Israel, ¿som millors que els qui eren davant Jesús en aquell moment?
El Senyor ens diu que ens ha elegit perquè donem fruit i el nostre fruit perduri (Jn 15,16). Ell desitja que cadascun de nosaltres siguem una vinya que doni bons fruits. Ens ha donat tot el necessari, tal com ens diu el Profeta Isaïas en una paràbola que és preludi de la de Jesús: «La cavà, la netejà de pedres, hi plantà els millors ceps… Esperava que li donaria bon raïm» (Is 5,1-7).
«¿Què podia fer per ella que no ho hagi fet?» El Senyor ens diu que ens dóna tot, és a dir, tot el que la nostra ànima necessita per donar fruits de santedat i caritat, per donar allò que Ell espera de nosaltres. Però, ¿donem fruit? ¿Donem bon fruit? ¿Aprofitem totes les gràcies que Déu ens atorga per ser com Ell desitja que siguem? Les paràboles del Senyor són per ensenyar-nos i advertir-nos. El seu advertiment no es deixa esperar: als qui no donin fruit els serà pres el Regne de Déu.
El Regne de Déu és la vida en Déu. És la felicitat perfecta que Déu ha preparat per aquells que donaran fruit. El Regne de Déu pot començar aquí a la terra -és cert-, però arriba a la seva plenitud en l’eternitat; és el «ja, però encara no». Tanmateix, d’acord amb aquesta paràbola, els qui no donin fruit no tindran dret a viure en el Regne de Déu ni aquí, ni a l’eternitat. És per pensar-ho bé.
¿Quins són els fruits que el Senyor espera de nosaltres? Sant Pau enuncia alguns dels fruits de l’Esperit: «Amor, alegria, pau, paciència, comprensió dels altres, bondat, fidelitat, mansuetud i domini d’un mateix» (Gal 5,22). Totes aquestes són virtuts que flueixen de la caritat. Demanem al Senyor en la celebració de l’Eucaristia, per intercessió de Nostra Senyora, la Mare de Déu del Roser, perquè donem els fruits que el Senyor espera de cada un de nosaltres.
