La vida cristiana es desenvolupa en un progrés continuat. Quan Jesús va dir d’Ell mateix que era “el camí, la veritat i la vida”, ens indicava una fe dinàmica, que no es pot quedar aturada ni un sol instant. Sempre ens cal caminar per la ruta de l’Evangeli i ningú no pot dir que ja hagi arribat al terme i a la perfecció en aquest món. Creixem en la vida de fe gràcies a l’Esperit Sant que Jesucrist ens envia des del Pare, puix que és Ell qui ens guia pel camí que porta cap a Déu.
L’originalitat i la plenitud de la revelació divina consisteix en que Déu se’ns manifesta com a relació d’amor en Ell mateix, un amor desbordant que es comunica a les criatures. Durant el temps de Seminari em vaig afeccionar molt a l’estudi de la filosofia, tanmateix el començament va ser dur: calia llegir molt i dedicar constància i llargues estones per comprendre el que cada autor volia dir i ensenyar, gairebé posar-se a la seva pell; calia estar obert a totes aquelles idees no sempre fàcils de comprendre i d’assumir; eren com “una càrrega massa pesada” (cf. Jn 16,12). Vivim en el món de la imatge, de la informàtica i de l’internet i llegir llarga estona se’ns fa pesat, més quan hom ha de fer un esforç suplementari per entendre. Voldríem aprendre i saber en un instant, a primer cop d’ull. La cultura light i el principi del mínim esforç han sembrat una certa confusió en voler identificar gairebé sempre pedagogia amb diversió. I quan no es donen aquests ingredients, quan veiem que ens hi hem d’esforçar, aleshores ens tanquem i desconnectem, no ens interessa allò que ens puguin presentar, i menys si no li veiem una utilitat pràctica immediata. Però cultivar el pensament requereix d’una disciplina i d’una obertura de cor i d’intel·ligència que ens ajudaran a omplir-nos de saviesa. I seguir Jesucrist, deixar-se guiar pel Mestre i créixer en la vida espiritual demana tenir paciència i ser perseverant; demana obrir-se a l’acció de l’Esperit Sant, que ens faci aprendre a gustar la dolçor de l’Evangeli.
Déu ens ha creat a imatge i semblança seva, i per això son cridats a viure en solidaritat i esperit fraternal, en amor i oblació, en comunió, en definitiva. Déu és comunió de persones en l’amor: el Pare engendra eternament el Fill i l’estima amb un amor tan etern i perfecte que aquest amor és també una persona, l’Esperit Sant que el Fill de Déu fet home ens comunica i vessa en els nostres cors. Si tots participem d’un mateix Esperit, si tots som cridats a gaudir una mateixa glòria divina, ¿perquè no fomentem ja l’amor i la comunió aquí a la terra?
