Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Una bona definició de cristià és la de ser home o dona de Déu. Aquesta presentació del deixeble de Jesucrist és l’ideal al qual hem de tendir, el nostre programa de vida, i alhora reflecteix excel·lentment quina és la nostra escala de valors i el criteri suprem que guia la nostra existència. L’Apòstol sant Pau anomena així el seu deixeble Timoteu: «home de Déu» (1 Tm 6,11), i ell mateix s’ha esforçat per ser un home de Déu, un seguidor de Jesucrist consagrat a la causa de la difusió de l’Evangeli.
Ens diu la Revelació, ja des de les primeres pàgines de la Bíblia, que l’home ha estat creat per Déu a imatge i semblança seva. Aquesta idea l’hem apresa a la catequesi i l’hem sentida moltes vegades a la predicació, però segurament no hi hem pensat prou, ni hem tret tot el suc. És una veritat essencial: som homes i dones de Déu, en primer lloc, perquè som creatures seves, fetes a la seva imatge i semblança. Tanmateix, avui en dia estan molt de moda uns corrents de pensament materialista que gairebé s’apassionen en remarcar la semblança de l’espècie humana amb els animals: l’ésser humà vindria a ser com un animal més entre els altres; d’aquesta manera hom vol exaltar en ell les pulsions, els estímuls, els apetits i les passions…, hom diu que tot ha d’obtenir la seva satisfacció, sense cap mena de frustracions ni repressions que coartarien la llibertat humana. Llavors hom prescindeix de Déu, perquè hom el considera com un rival, l’enemic i repressor de l’home. Ara bé, ¿podem donar la raó a aquesta manera de pensar? ¿Podem exalçar l’home si el rebaixem a la categoria dels animals? ¿L’objectiu de la vida humana és simplement menjar, dormir, reproduir-se, satisfer les necessitats i els capricis, sovint de manera egoista? ¿Quin paper té la intel·ligència que ha de dominar les passions amb la força de la voluntat? Aristòtil va definir molt bé l’home quan va dir que era un «animal racional», perquè posava precisament l’accent en la racionalitat, en allò que ens eleva per damunt dels altres animals, fent que entre ells i nosaltres hi hagi un salt qualitatiu. Déu ens ha dotat d’una ànima racional i immortal que fa que puguem descobrir unes categories noves i viure segons elles: la recerca de la justícia, el reconeixement del Creador i Salvador per mitjà de la fe, l’amor amb el qual podem sacrificar-nos generosament pels nostres germans, la paciència…
La fe cristiana professa que Déu s’ha fet home en el seu Fill, per això confessem que Jesucrist és alhora vertader Déu i vertader home, i que en Ell la condició humana es veu elevada sense que per això quedi rebaixada la seva naturalesa divina. Els Pares de l’Església havien encunyat una frase molt bonica i molt exacta sobre el misteri de l’Encarnació: «Sense deixar de ser el que era, va assumir el que no era». I en l’Encarnació del Fill, Déu pren i redimeix la naturalesa humana de cadascun de nosaltres. Per això, en segon lloc, som també homes i dones de Déu, perquè hem estat redimits per Jesucrist, la imatge de Déu Pare que ha estat restaurada en nosaltres pel misteri de la mort i resurrecció del Senyor. D’aquí la necessitat de la conversió i de l’entrada a una nova vida. Jesucrist no ens ha predicat una manera entre moltes de ser home o dona i de construir-se com a persona, sinó que ens ha presentat el mode com Déu vol i estima l’ésser humà, la creatura més excel·lent per a la qual ha creat el món i per la qual ha donat la seva vida.
