Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Digues-nos, doncs, què opines: és lícit pagar l’impost al César o no?» Comprenent la seva mala voluntat, els va dir Jesús: «Hipòcrites, per què em tempteu? Ensenyeu-me la moneda de l’impost.» Li van presentar un denari. Ell els va preguntar: «De qui són aquesta cara i aquesta inscripció?» Li van respondre: «Del César.» Llavors els va replicar: Doncs pagueu-li al César el que és del César i a Déu el que és de Déu. (Mt 22, 20-21).
Jesucrist, després d’explicar-nos en paràboles el misteri del Regne de Déu (últims diumenges) s’enfronta cada vegada més amb aquells que se senten interpel·lats per les seves al·lusions. Ell, Crist, és la pedra angular, és l’amo gelós de la vinya que vol protegir-la i donar-nos-la en herència si la mereixem. La pregunta que avui li fan al Senyor en l’Evangeli és una mostra de la desesperació dels seus perseguidors, ja que se’ls acaben els arguments, i implícitament reconeixen les veritats que predica el Crist, encara que no ho reconeixen. Crist ha estat enviat pel Pare al seu poble d’Israel, i a tots els pobles, projectant així una gran llum sobre tots els homes: la distinció, que no separació, entre l’ordre temporal i l’espiritual. No tots els pobles són iguals, però tots els fills de Déu estan cridats a viure el mateix en qualsevol circumstància.
Així ho va viure Sant Tomás Moro, un màrtir anglès del s. XVI.
Fidel fins a les últimes conseqüències als seus deures civils, es va exposar a riscos extrems per servir al seu propi País. Va aconseguir ser un perfecte servidor de l’Estat perquè va lluitar per ser un perfecte cristià. «Doneu, doncs, al César el que és del César i a Déu el que és de Déu» (Mt 22, 21): Sant Tomás Moro va comprendre que aquestes paraules de Crist, que d’una banda afirmen la relativa autonomia del temporal en relació amb l’espiritual, per una altra —quan pronunciades per Déu mateix— obliguen a la consciència del cristià a projectar sobre l’esfera civil els valors de l’Evangeli, rebutjant tot compromís i arribant, si cal, fins a l’heroisme del martiri, d’un martiri que ell personalment va afrontar amb profunda humilitat. El seu Martiri, dins dels límits de la prudència amb que ha de ser examinada la història imperfecta dels homes, és la prova suprema d’aquesta unitat de valors —fruit de l’assídua cerca de la veritat i d’una no menys tenaç lluita interior— a la qual Sant Tomás Moro va saber condicionar tota la seva existència. El seu extraordinari bon humor, la seva perenne serenitat, l’atenta consideració de les postures contràries a la seva i el sincer perdó dels qui el condemnaven mostren com la seva coherència es compaginava amb un profund respecte de la llibertat dels altres.
Va ser màrtir de la llibertat perquè va ser màrtir de la primacia de la consciència, una primacia que, sòlidament arrelada en la cerca de la veritat, ens fa plenament responsables de les nostres decisions i, per tant, lliures de tot vincle que no sigui el propi del ser creat, això és, el vincle que ens uneix a Déu. La seva Santedat ens ha recordat que la consciència moral rectament entesa és «testimoniatge de Déu mateix, la veu del qual i el judici del qual penetren la intimitat de l’home fins a les arrels de la seva ànima» (Enc. Veritatis esplendor, n. 58). Ens sembla que aquesta és la lliçó fonamental de Sant Tomás Moro als homes de Govern: la lliçó de la fugida de l’èxit i el consens fàcils quan posen en dubte la fidelitat als principis irrenunciables, dels quals depenen la dignitat de l’home i la justícia de l’ordre civil. I ens sembla una lliçó altament inspiradora per tots els que, en el llindar del nou Mil·lenni, se senten cridats a conjurar les insídies dissimulades però recurrents de noves tiranies. (D’una biografia).
