La quaresma ressalta la importància de la conversió i del retorn a Déu, els quals impliquen reconèixer el pecat i obrir-se a la misericòrdia divina per deixar transformar la nostra vida. Sense pecat, la redempció obrada per Jesucrist perd tot el seu sentit i la figura del Salvador queda reduïda a la d’un simple predicador o mestre.
Tanmateix, avui molts intenten evitar la culpa i el perdó sacramental diluint el pecat i la culpa en conceptes com el pecat estructural o social, i allunyant-se de la responsabilitat personal. La moral, basada en costums comunitaris, sempre ha distingit entre virtut i pecat, amb l’elogi per a la virtut i la condemna pel pecat. Cap religió o codi de conducta nega el concepte de pecat. Qualsevol moviment que debiliti la vida religiosa comença amb l’atenuació i segueix després amb la negació del pecat, seguit per la condemna de la moralitat i per la idea de la bondat intrínseca de l’ésser humà, negant la realitat del pecat original, que corromp la naturalesa humana, i dels pecats personals que deformen i contaminen tot individu, de manera que al final, com diu l’adagi popular: «Tothom és bo». Reconèixer el pecat original i després els pecats personals és un pas necessari i essencial per comprendre el valor de la redempció del Crist.
En temps de declivi religiós, el sagrament de la Penitència és sovint abandonat primer, seguit de l’Eucaristia i deixant la religiositat personal amb la idea difusa i errònia que l’important és ser “bona persona” i que en això consisteix el cristianisme, la qual cosa constitueix una forma d’autoengany, perquè, en un món marcat per l’individualisme, on cadascú té el seu propi criteri, ¿en què consisteix ser “bona persona”? Si el que em salva és ser “bona persona”, aleshores ¿per què i per a què ha vingut Jesucrist? Cal, doncs, la conversió d’una visió distorsionada de la fe cristiana cap a una comprensió més autèntica que de debò ens porti cap a Déu, el Déu de debò, no una imatge distorsionada d’Ell que sovint ens fabriquem.
