Quan ens plantejem el sentit de la vida, també ens haríem de plantejar el sentit de la mort, perquè en aquest món només estem de pas, i de vegades vivim com si no ens haguéssim de morir mai. Ah! Pensem prou que un dia ens haurem de presentar davant Déu i que ell jutjarà la nostra vida? La vellesa i la malaltia ens mostren la caducitat de l’existència humana, però alhora, juntament amb el sofriment i la incertesa que comporten, també ens obren les portes de l’esperança gràcies a l’exemple de Jesucrist, que s’atansava als malalts, es compadia d’ells i els curava. Jesucrist curava els malalts en un doble sentit: a uns els guaria de la seva malaltia i a d’altres els donava confort espiritual; ara bé, en tots dos casos, els malalts rebien el perdó dels seus pecats.
Aquesta acció de Jesucrist i la seva misericòrdia envers els malalts es manifesta avui en el sagrament de la unció i en la comunió portada a les persones que pateixen al llit del dolor. La unció no és pas un fet sinistre, ni la corroboració d’una sentència de mort davant d’un fet irreversible, sinó un sagrament que conforta els malalts en el procés de la seva malaltia i en el qual, en alguns casos, Déu els retorna fins i tot la salut física perduda. Per això, la unció no és un sagrament per donar-lo in extremis als moribunds, sinó un sagrament per als malalts, encara que de la malaltia no se’n derivi perill de mort imminent.
És trist veure com hi ha persones que, tot i considerar-se cristianes, no criden el sacerdot perquè visiti els seus familiars malalts, privant-los així d’un ajut espiritual de primer ordre; o bé, quan avisen, ho fan quan el malalt ja està inconscient, o potser acaba de morir. «És que no volem que s’espanti», acostumen a dir, Déu meu, quina visió més trista del sagrament de la unció, del ministeri sacerdotal i de la cura dels malalts en general! No vull exagerar, però em venen a la ment les paraules que va dir un capellà gran ja fa anys: «Val més morir espantat que morir condemnat», perquè l’espant passarà quan hom participi en la glòria de Déu, però la condemnació… això sí que no tindrà remei, sobretot si hem refusat tots els ajuts de la gràcia que Déu ens ha fet. Per altra banda, els qui tenen por d’espantar el malalt, tindrien el mateix temor si l’haguessin de convèncer perquè ha de firmar el testament? Portar un notari al llit d’un moribund no fa por i portar un capellà sí?
Aprofitem i valorem, doncs, tots els mitjans que Déu ens concedeix per cultivar la nostra relació amb Ell; no visquem en l’oblit de tot i en la despreocupació, ni al llarg de la vida, ni en la malaltia, ni a l’hora de la mort, perquè en totes les etapes de l’existència necessitem l’aliment espiritual que ens enforteix i fa més estreta i profunda la nostra relació amb el Senyor.
