Potser aquest títol causarà estranyesa, commocionarà o horroritzarà a més d’un; segurament molts manifestaran el seu desacord. ¿És possible que no tots els homes i dones siguin fills de Déu?, ¿no és Déu Amor i estima tothom?
Durant la seva vida entre nosaltres, Jesucrist va establir dos vincles. El primer fou dir-nos el nom de Déu i permetre’ns d’anomenar “Pare” el seu Pare; i el segon fou el de dir-nos amics i no servents. Però en un sentit literal i propi, l’únic Fill directe del Creador és Jesucrist, el seu unigènit, Fill que alhora és Déu i que conforma juntament amb l’Esperit Sant el gran misteri de la Santíssima Trinitat. Els altres fills de Déu són fills adoptius, però la relació paterno-filial amb Déu és inversa a com els humans l’entenem. Quan un matrimoni vol adoptar un nadó, després de complir amb tots els requisits, firma un document i accepta el nen com a fill. A partir d’ara, aquest nen és legalment el seu fill. Però amb Déu no és així, i tot pel primer principi que regeix la nostra existència: la llibertat. No és Déu només qui ens busca per ser el nostre Pare, sinó que som nosaltres els qui també hem de dir si volem ser els seus fills. I si no ho volem, Déu respectarà la nostra decisió, però no l’acceptarà amb indiferència.
L’acceptació de Déu com a Pare no passa únicament pel fet rebre’l. És similar com quan una parella s’uneix en matrimoni. En casar-se, es casen també amb les famílies respectives, amb els problemes i les alegries d’ambdós. Un matrimoni és la unió familiar i no només de dues persones que, certament, són el nucli, però no pas un nucli aïllat. El Pare no ve sol; aquest Pare té un Fill, i un Fill que és de la seva mateixa substància. Per això, no acceptar Jesús és literalment refusar Déu. Jesús és el nostre germà adoptiu al moment d’acceptar Déu com a Pare. Però la història no acaba aquí. L’amor de Déu envers el seu Fill Unigènit dóna lloc a una altra persona: l’Esperit Sant. Deixar-lo al marge i no voler viure sota la seva llum i el seu impuls és quedar-se també sense el Pare i sense el Fill. L’acceptació paternal de Déu va més enllà de resar el Parenostre, és creure veritablement que Déu és el nostre Pare, que el Crist és el nostre germà i que l’Esperit Sant és qui ens dóna la fe i la vida. ¿Poden dir-se fills de Déu els qui refusen el Crist? Déu vol que tots siguem fills seus, però la relació adoptiva amb Ell depèn també de la nostra acceptació.
Tots hem estat creats per Déu, això és indubtable, però no tothom accepta Déu com a Pare. I si l’acceptem, no sempre exercim aquesta relació amb l’honradesa i intensitat que caldria. Per exemple, com a Pare, no hi ha ni una mil·lèsima de segon que Déu no hi sigui per a nosaltres. Com a fills, ¿passa el mateix? Com a Pare, per a Déu el seu amor envers cada fill és com si aquest fill fos l’únic que existís a la terra. Com a fills, ¿serà el Pare el nostre únic Déu? Com a Pare, Déu sempre dóna sense necessitar ni esperar res a canvi. Com a fills, ¿quants condicionants, pactes i negociacions no fem perquè Déu ens concedeixi sortir-nos-en amb la nostra? ¿De debò mereixem d’anomenar-nos fills de Déu? No ho escric per desesperançar ningú, sinó per ajudar a sincerar la nostra relació amb el Senyor. Perquè Déu mereix molt més que un Parenostre mal resat, que una estona de pregària que mirem d’enllestir ràpid o que un temps miserable que li dediquem amb el cronòmetre a la mà. Déu mereix tot el que som perquè Ell no es va reservar res, ni tan sols el seu únic Fill. ¡I és que Déu ens ha estimat fins a l’extrem!
Per acabar, meditem aquest breu text de l’Evangeli: «Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu» (Joan 1,11-12).
