Déu és amor, i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell (1 Jn 4, 16).
Aquestes paraules de la Primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí. A més, en aquest mateix versicle, Joan ens ofereix, per dir-ho així, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hem cregut en ell”. Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. (Deus Caritas est. Benedicto XVI).
La Paraula de Déu d’aquest diumenge ens presenta de nou el centre del misteri cristià, que no és un altre que una persona, Crist Jesús. Tal com ens va recordar Benet XVI, no podem ser cristians si el nostre canvi de vida i la nostra lluita interior no estan marcades i precedides per una trobada real amb el Crist. Durant alguns anys molts han pensat que els valors de les persones o institucions, que les obres, bones, de molts, podien ser qualificades de cristianes, sense més (el terme catòlic ja sonava una mica més fort). Però hem constatat amb el pas dels anys que si en els cristians individuals o en els grups no es parteix d’una trobada real amb el Crist, les obres i els valors que es viuen no poden ser anomenats cristians. Un exemple clar que es viu a l’Església és el procés que han seguit algunes universitats del món, sota l’actuació de la Santa Seu, per revisar si el seu apel·latiu oficial de catòlica es podia mantenir o s’havia de suprimir. La clau, resumint molt: la trobada real amb el Crist que dóna nova llum a la fe ja professada i als nous plantejaments en la moral, la política o la interpretació de la Bíblia. Si no es viu ni es propicia aquesta trobada la fe i la vida cristiana s’apaguen.
Si guardeu els meus manaments, romandreu en el meu amor; el mateix que jo he guardat els manaments del meu Pare i romanc en el seu amor. (Jn 15, 10).
Jesús ens convida a descobrir-lo de nou sempre present, a revisar la nostra vida a la llum dels manaments. Crist és l’amor del Pare i Déu és amor, així que de nou, participant de la Santa Missa del diumenge podem rebre la gran llum d’aquest amor i preguntar-nos com responem nosaltres, com podem imitar millor l’amor de Crist al Pare, per així romandre en Ell on vulgui que estiguem. Crist ens crida a complir els manaments, que són al seu torn un termòmetre objectiu de la nostra permanència en Déu (p. i. estar en Gràcia de Déu o no estar-ho). Aquest intent sempre constant de romandre en Ell ens condueix a l’anomenada trobada diària amb el Crist (necessari para tot cristià). Podem preguntar-nos quant de temps passem a la setmana davant del Sagrari, o cada quant fem una estona d’Adoració al Santíssim. Avui com ahir, centenars de Sagraris estan abandonats.
