Entre los improbables aborrecedores de la astrología o del culto a la diosa Minerva, no encontraríamos a ninguno que se enfadase si nos colgáramos del cuello un amuleto representativo de cualquier constelación de estrellas; tampoco si colgáramos de una pared una escultura del búho minervino. Sin embargo, hay gentes que se soliviantan si ven una cruz colgada de la pared o de cualquier cuello; gentes que, incluso, han recurrido a los tribunales, para que les aparten de su vista ese símbolo. Y a veces los tribunales han ordenado hacerlo.
¿Alguien puede encontrar una explicación racional a tan misteriosos fenómenos? Yo la he buscado en vano. Si alguien me hubiese brindado una respuesta convincente habría podido abominar de la Cruz (…). Pero esa respuesta convincente nunca me la brindó nadie; así que he tenido que aceptar humildemente que la furibunda hostilidad que algunos profesan a ese símbolo en el que se cruzan dos simples líneas (más corta la vertical, en abrazo hacia la tierra; más larga la horizontal, disparándose hacia el cielo) se explica porque representa una verdad universal y eterna; mientras que la complaciente hospitalidad que se brinda a cualquier otro símbolo se explica porque todos ellos representan multiformes, efímeras e intercambiables mentiras. Aunque parezca increíble, también hay hechos tenebrosos muy iluminadores. (J. M. de Prada).
Aquestes paraules de l’escriptor de Prada ens poden situar davant l’abisme de l’home d’avui davant del Calvari. Davant de la Creu quedem sense possibilitat de queixa ni d’excusa, ja que el mateix Déu fet home s’ha posat al centre del món, en silenci, rebent tots els nostres crits i menyspreus, quan Ell és l’Anyell de Déu. Això és el que ha fet el Senyor amb nosaltres un any més, anar on ningú el cridava ni on ningú l’esperava per calmar les nostres ràbies més profundes i ocultes en el seu cos santíssim, que s’ofereix com hòstia viva en la creu, i reposa en la boca del món, el sepulcre, la terra. Però en aquesta nit santa, es destrava el deliri de Déu, i Crist des del nucli incandescent del nostre planeta Terra s’aixeca ple de furor, victoriós i serè, sense fuets ni càstigs. Crist ressuscitat només porta sobre si les marques dels claus, que marquen per sempre la seva carn beneïda, que ara viu per sempre. Per això, a diferència del crucificat, al ressuscitat només el poden veure els humils que s’obren a la fe. Els àvids, curiosos i desvergonyits continuen avui proferint udols d’ultratomba, fins que es deixin vèncer per l’Amor.
Aquesta és la nit en què, trencades les cadenes de la mort, Crist ascendeix victoriós de l’abisme. De què ens serviria haver nascut si no haguéssim estat rescatats? Què sorprenent benefici del teu amor per nosaltres! Què incomparable tendresa i caritat! Per rescatar a l’esclau, vas lliurar al Fill! Necessari va ser el pecat d’Adam, que ha estat esborrat per la mort del Crist. Feliç la culpa que va merèixer tal Redemptor! Quina nit tan joiosa! Només ella va conèixer el moment en què Crist va ressuscitar d’entre els morts. Aquesta és la nit de la qual estava escrit: «Serà la nit clara com el dia, la nit il·luminada pel meu goig.» I així, aquesta nit santa espanta els pecats, renta les culpes, retorna la innocència als caiguts, l’alegria als tristos, expulsa l’odi, porta la concòrdia, doblega als poderosos.” (Pregó Pasqual).