Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Creure’s bo és una forma perillosa d’autocomplaença que alguns confonen amb ser cristià, i és apropiar-se d’un adjectiu que només correspon a Déu. «De bo només ho és Déu», ens diu Jesús. Qui es creu bo, es divinitza a ell mateix i, elevat en una mena de setial, pot creure’s amb el dret de condemnar els qui ell mateix s’encarrega de qualificar com a dolents. El jove ric, que apareix a l’Evangeli és el que podem anomenar “un bon noi”. ¿Què més li podem demanar? Té bones maneres, és honrat, obedient, treballador, pacífic, ben pensant i ben parlat, ha complert sempre amb els manaments… ¿Quins pares no voldrien tenir un fill com aquest? Però per a ser cristià cal alguna cosa més. Segur que si hom li pregunta pel seu amor a Déu, respondrà sense dubtar: «¡Des de nen que ho vaig aprendre de la meva mare!», o potser també: «Quan era nen vaig anar a un col·legi religiós». Ara bé, no li estàvem preguntant què va aprendre ni a quin col·legi hi va anar, sinó si estima Déu de debò.
Al món hi ha persones que necessiten una llampec com l’Evangeli d’avui que els il·lumini i els salvi. Una mena de xoc que els desperti i els faci obrir els ulls a una realitat que desconeixen: Déu és per a ells com un objecte decoratiu religiós que els ajuda a instal·lar-se en la societat tot buscant un vistiplau o que els proporciona un vernís d’espiritualitat: però no és pas el centre, ni el motor de la seva vida. Pensen que compleixen els manaments, però s’han oblidat del primer i l’arrel de tots: «El Senyor, el nostre Déu, és l’únic Senyor. Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les teves forces». És curiós que Jesús, en enumerar els manaments, comenci pels que fan referència a la relació amb el proïsme i no mencioni els que es refereixen directament a Déu; però és que el jove ric mostrarà si estima de debò el Senyor per damunt de tot amb la seva resposta a allò que Jesús li proposa, i ja sabem què és el que va passar.
El jove va escoltar i va marxar apesarat, però se’n va anar coneixent la veritat, puix que a partir d’ara ja sap quelcom de cert: que en la seva vida hi ha coses que són més importants que Déu: les seves riqueses. Si Jesucrist, essent ric s’ha fet pobre per nosaltres, si la Paraula de Déu es fa home i ens ve a salvar, ¿els en podem privar a aquells que posen la seva confiança en els diners? Si per a ells és pràcticament impossible de salvar-se, ¿com negar-los-hi l’instrument de Déu per aconseguir-ho? Déu ho pot tot, como ho manifesta l’Evangeli de Zaqueu i la història de milions de pobreses voluntàries i de riqueses compartides fraternalment i sense orgull amb els pobres en la vida de l’Església.
Tan certa com la necessitat de deixar plantats els diners perquè en l’home es compleixin els dos grans manaments –Déu i el proïsme–, ho és la promesa de Jesús als qui renuncien: Cent vegades més, encara que amb persecucions. Que el secularisme ambiental no oculti la promesa als qui s’atansen a l’Esglesia i pregunten. Tothom hi té dret a aquesta Saviesa, més valuosa que el poder, la riquesa, les joies, l’or o la plata. «Juntament amb la saviesa m’han vingut tots els béns», diu el savi de l’Antic Testament.
