Una de les escenes de l’Evangeli que més m’han ajudat a meditar sobre la realitat de l’Església i la seva presència en la societat és la de Jesús caminant sobre les aigües, apropant-se a la barca dels deixebles, sacsejada per les onades, lluitant contra la força del vent (Jn 6,16-21). Penso que aquest episodi descriu molt bé la situació de l’Església a totes les èpoques i que s’adiu molt bé al nostre temps.
La situació en què vivim no és millor ni pitjor que en altres èpoques, és la que ens ha tocat viure i en ella hem de fer present el Regne de Déu i proclamar l’Evangeli de Jesús. No podem menysprear el passat, perquè és l’arrel d’on venim, però tampoc no podem viure de records submergits en la nostàlgia de pensar que els temps passats foren millors i que aleshores tot anava més rodat i era més fàcil, puix que el passat també tenia les seves dificultats que, amb el temps, tendim a oblidar. No podem mirar el futur amb angoixa o desesperança, ni tampoc hem de ser uns il·lusos pensant que amb el pas del temps tot s’arreglarà sense que calgui fer res. Hem de viure situats en el present i tenir la mirada posada amb esperança en el futur, agraint a Déu la nostra herència i tots els mitjans que ens ha donat per viure i portar a terme al nostre món l’aventura de la fe. Ens farà un gran bé llegir aquesta recomanació de la Carta als Hebreus:
«Així, doncs, també nosaltres, envoltats d’un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada» (He 12,1).
Comencem un nou curs i se’ns plantegen nous interrogants i alhora nous reptes. Vivim en un món materialista i en una societat fortament secularitzada, on molts contemporanis han perdut Déu del seu horitzó, i en la qual els diners, el prestigi, el plaer, l’eficàcia i el pragmatisme s’han convertit en les noves divinitats. El profund secularisme en què vivim es manifesta en el fet que ha descendit notablement el nombre de matrimonis sacramentals, de bateigs, d’inscripcions a la catequesi, de la pràctica de la confessió, i també de l’augment de defuncions per a les quals hom ja no demana les exèquies cristianes.
Afegim que molts que encara demanen els serveis de l’Església potser no ho fan tant per una convicció cristiana més o menys profunda, sinó pel que encara queda d’inèrcia d’altres temps. No ens podem enganyar pas, Catalunya és país de missió, Rubí és terra de missió. Però no hem de ser pessimistes, perquè els temps actuals ens donen també grans oportunitats i poden servir per obrir nous camins a l’evangelització i fer al món propostes valents. En aquest món d’increença no podem esperar simplement que la gent vingui; som nosaltres els qui hem de sortir a l’encontre; sense deixar l’ofici de pastors, també hem de ser pescadors, i això serà així ara i sempre.
¿Com fer-ho? En primer lloc amb la pregària, perquè no podrem evangelitzar si no estem en sintonia amb el cor i la ment de Déu «que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1 Tm 2,4). En segon lloc, conreant les relacions familiars i veïnals. No es tracta de ser pesats, però tampoc porucs. En tercer lloc, sabent treure partit de les noves tecnologies, d’Internet i de les xarxes socials per treballar en la missió de l’Església. I, finalment, desempallegant-nos la mandra, essent més sol·lícits i generosos quan la comunitat cristiana ens demana temps, energies i diners en l’acció evangelitzadora que hem de desenvolupar entre tots a la nostra societat. De ben poc serveix quedar-nos a casa, amb els braços caiguts i lamentant-nos que va el món vagi tan malament quan tenim tantes coses a fer.
