Aquesta setmana passada hem recordat la rierada del 25 de setembre de 1962 que va afectar la comarca del Vallès Occidental i que va marcar un abans i un després en la història de Rubí; l’aparcament de l’Escardívol és un testimoni mut d’aquell tràgic esdeveniment. A la Missa del dia 25 de setembre vam pregar un any més pel descans etern de les víctimes mortals. La majoria dels habitants actuals de Rubí no van viure aquell esdeveniment, uns perquè encara no havien nascut i d’altres perquè van venir després, però aquell succés segueix present en la memòria dels qui van viure aquell dia fatídic. No obstant això, Rubí no va voler quedar-se ancorat en el dolor, sinó que la seva gent va treballar de valent per tirar endavant i superar la tragèdia, fent sorgir una nova societat que mirava cap al futur.
Enmig del caos, l’Església va tenir un paper important en la resposta a aquell succés tan dramàtic. La parròquia de Sant Pere, els seus feligresos i els seus sacerdots, les comunitats religioses dels Germans Maristes i de les Germanes Carmelites de Sant Josep es van mobilitzar des del primer moment per oferir suport als afectats. La parròquia es va convertir en un refugi per als damnificats. Sacerdots i voluntaris van treballar incansablement, no només per atendre les necessitats immediates, sinó també per oferir consol espiritual a aquells que havien perdut els seus éssers estimats, les seves cases i els seus béns materials.
En recordar el 62è aniversari d’aquesta tragèdia, és essencial no només retre homenatge a les víctimes i a aquells que van oferir la seva ajuda en aquells moments difícils, sinó també reflexionar sobre la resiliència de Rubí i la seva capacitat per unir-se davant l’adversitat. L’Església, en aquest context, s’erigeix com un símbol d’esperança i solidaritat, recordant-nos que, en els moments més foscos, la comunitat pot trobar la força per renéixer. En cada racó de Rubí, l’eco de la rierada segueix present, però també ho fa la memòria d’aquells que van saber aixecar-se i reconstruir les seves llars.
