Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
El Crist passa per la nostra vida com va passar aquell dia pel costat de la riba del Jordà. Eren cap a les quatre de la tarda quan Jesús, en veure dos homes joves que el segueixen, s’atura i es gira per preguntar-los-hi: “¿Què voleu?” (Jn 1,38). I ells, sorpresos davant la pregunta, li responen: “Rabí, que vol dir “mestre”, ¿on us allotgeu?”. “Veniu i ho veureu” (Jn 1,39), aquesta és la resposta de Jesús.
Jo també segueixo Jesús, però… ¿què vull?, ¿què cerco? és Ell qui m’ho pregunta: “¿Què vols de debò?” ¡Oh, si jo fos prou audaç per dir-li: “Us cerco a vós, Jesús”, segurament ja l’hauria trobat!, “perquè tothom qui busca troba” (Mt 7,8). Però sóc força covard i li responc amb paraules que no em comprometen massa: “¿On us allotgeu?” Jesús no s’acontenta amb la meva resposta, sap prou bé que no necessito pas un munt de paraules, sinó un amic, l’Amic, és a dir, el necessito a Ell. Per això em diu: “Vine i ho veuràs”; i a tots ens respon el mateix: “Veniu i ho veureu”. Anem, doncs, amb Jesús; fem amb Ell una autèntica i pregona experiència de coneixement personal. Ara bé, ¿com hem d’anar amb Jesús?, ¿on hem d’anar per trobar-lo? La resposta és clara: el trobarem a l’Església; hem d’anar amb Ell a l’encontre amb els germans en la comunitat cristiana, perquè és allí on el trobarem. Durant molt de temps ha corregut la famosa frase de “Crec en Jesucrist, però no crec en l’Església”, però això és una contradicció, perquè el Salvador ha volgut quedar-se i fer-se present enmig dels seus deixebles de tots els temps, i hom no pot ser cristià si no té la mateixa actitud que té Jesucrist envers l’Església: “El Crist ha estimat l’Església i s’ha entregat a la mort per ella” (Ef 5,25). En l’Església hem nascut a la vida dels fills de Déu, en l’Església hem rebut la fe i gràcies a ella tenim el coneixement de Jesucrist; en l’Església rebem la llum de l’Esperit Sant, i en ella som nodrits amb els sagraments de la salvació.
Joan i Andreu, els dos joves pescadors, se n’anaren amb Jesús, “veieren on s’allotjava i es quedaren amb Ell aquell dia” (Jn 1,39). Entusiasmat per la trobada, Joan podrà escriure més endavant: “La gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist” (Jn 1,17). ¿I Andreu? Ell anirà corrents a buscar el seu germà per fer-li saber la gran notícia: “Hem trobat el Messias” (Jo 1,41). “I l’acompanyà on era Jesús. Jesús se’l mirà i li digué: “Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Kefas, que vol dir Pedra” (Jn 1,42).
¡Pedra!, ¿Simó, una pedra? Cap d’ells no està preparat per comprendre aquestes paraules. No saben que Jesús ha vingut a edificar la seva Església amb pedres vives. Ell ja ha escollit els dos primers carreus, Joan i Andreu, i ha disposat que Simó sigui la roca en què tot l’edifici s’estintoli. I, abans de pujar cap el Pare, ens donarà la resposta a la pregunta: “Rabí, ¿on us allotgeu?”. Beneint la seva Església, dirà Jesús: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món” (Mt 28,20).
