L’ovella és segurament l’animal més maldestre que hi pugui haver, no pot sobreviure sense l’ajuda d’un pastor. No pot fugir dels perills, ni es pot defensar. El seu horitzó no va més enllà de l’herba que pot veure amb els ulls, i per això es pot perdre fàcilment. Fins i tot corre el risc de morir ofegada si, en beure, s’atansa massa a l’aigua, puix que si se li mulla la llana, aquesta se li farà tan pesada que no hi podrà sortir per les seves pròpies forces. Una ovella sense pastor està condemnada a mort. Per això, «quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor» (Mc 6,34). Heus ací la promesa de Déu: «Us donaré pastors com desitja el meu cor» (Jr 3,15).
Des de fa dos mil anys, el sacerdoci catòlic acompanya sense interrupció la humanitat, i no ha deixat pas d’atreure l’atenció dels homes. La nostra època no és pas una excepció. La història ha estat traçada per estadistes, pensadors, artistes, científics, exploradors, revolucionaris i sants. Molts d’ells han estat sacerdots. Però llur gran influència no ha estat tant directament en la història a gran escala –encara que algunes vegades també–, com a través de llur presència en la història personal dels individus. Un sacerdot ens obre els braços de la Mare Església des dels nostres primers dies amb el Baptisme. Ens acompanya durant el nostre pelegrinatge a la terra, en els dies ordinaris i en els més decisius, en els èxits i en les alegries, però també en els moments de tristesa i quan plorem els nostres pecats. I un sacerdot ens entregarà finalment a les mans de Déu quan aquestes escriuran el punt final del nostre pas per la terra. I això és així perquè Jesucrist, abans de tornar al Pare, ens va prometre que seria amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps. La multiplicació dels pans, les guaricions, la història del bon samarità, de l’ovella perduda i moltes altres pàgines de l’Evangeli, no són coses del passat, sinó que segueixen manifestant-se als nostres hospitals, als nostres carrers, als nostres pobles i ciutats i als nostres dies. Perquè el sacerdot no actua mai en nom d’un absent, sinó en la mateixa persona del Crist ressuscitat, que es fa present amb la seva acció realment eficaç. Actua realment i realitza allò que el sacerdot no podria fer.
La vida del sacerdot és una vida en blanc i negre, el contrast continuat entre l’acció de Déu i les limitacions que acompanyen cada sacerdot durant tota la jornada. Se sent dèbil, però ha de sostenir els germans. Un li escup i un altre, poc després, li besa la mà. Veu i coneix les seves misèries, però presencia amb sorpresa les meravelles que Déu fa a través de les seves mans. Els sacerdots estan acostumats a presenciar en primera fila aquests moments de la gràcia divina. Preguem perquè, amb motiu del Dia del Seminari, siguin molts els joves que responguin generosament a la veu de Jesucrist que els diu: «Vine i segueix- me» (Mt 19,21).
