Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
Davant l’absència, en moltes ocasions, de visions sobre la realitat que ens envolta basades en la fe i en la moral catòliques, i davant el perill sempre constant que nostra ignorància en aquests temes se’ns torni atrevida, vull il·lustrar amb els textos de la nostra veritable Fe el perquè del títol escollit per a aquesta breu ressenya pastoral. Crec que això ens preservarà de concepcions il·lusòries i ingènues i, sobretot, ens permetrà despertar encara més per així remar tots en la mateixa direcció en la mar de la Nova Evangelització. I si no volguéssim obrir els ulls a la realitat, donaríem almenys un pas a un costat per deixar actuar a les ànimes missioneres que poden revitalitzar a la nostra Església (aquest vull que sigui l’objectiu final: la missió, l’apostolat).
El quart manament de la llei de Déu ens mana honrar als nostres pares, i el Catecisme de l’Església ens ho explica de la següent manera:
El quart manament es dirigeix expressament als fills en les seves relacions amb els seus pares, perquè aquesta relació és la més universal. Es refereix també a les relacions de parentiu amb els membres del grup familiar. Exigeix que es doni honor, afecte i reconeixement als avis i avantpassats. Finalment s’estén als deures dels alumnes respecte als mestres, dels empleats respecte als patrons, dels subordinats respecte als seus caps, dels ciutadans respecte a la seva pàtria, als que l’administren o la governen. Aquest manament implica i sobreentén els deures dels pares, tutors, mestres, caps, magistrats, governants, de tots els qui exerceixen una autoritat sobre uns altres o sobre una comunitat de persones.
Sant Pau ens recorda que tota autoritat procedeix de Déu (cf. Rm 13, 1-2), ja que és Ell el qui disposa de les seves criatures i ens cedeix en ocasions la responsabilitat. Estem cridats a complir el quart manament, i veiem així que existeix sempre una autoritat prèvia a nosaltres, o que ja ha arribat a les nostres mans per ser exercida amb saviesa. Mai podrem nosaltres crear artificialment una suposada autoritat. Aquest és el principal taló d’Aquil·les de l’actual nacionalisme a la nostra terra. Etimològicament l’autoritat és la capacitat d’augmentar, promoure o fer créixer alguna cosa. És una qualitat creadora del ésser així com de progrés. Veient tot el que s’ha dit entenem el nostre deure de complir amb el quart manament rebutjant sempre qualsevol tipus de revolució.
Arribem a la conclusió que existeix una veritable autoritat, que moltes vegades no s’usa del tot bé, però com a catòlics a nosaltres ens toca complir el quart manament il·luminant amb la fe totes les relacions socials (visió sobrenatural, que no quietista). També diferents dades en el plànol religiós ens alerten del perill del nacionalisme, que és l’exaltació del sentiment subjectiu enfront de l’augusta autoritat (que ve de Déu). Aquesta última implica un altre terme per referir-se al país, a la societat: el de patriotisme, que procedeix de pare, paternitat. En canvi nació ve de naixement, de lloc de naixement, així que exalta més la dada accidental que la realitat profunda. El nacionalisme, avui, s’ha convertit en un element revolucionari, i és i ha estat sempre un ídol que ha exclòs a Déu. A les zones del nostre país on no hi ha nacionalisme (potser tampoc hi hagi patriotisme) la religió cristiana ha pogut romandre més viva. Poden comprovar les xifres de vocacions o d’alumnes de religió per comunitats autònomes. Davant aquests desafiaments acudim a la nostra doctrina cristiana, edifici ferm de la veritat revelada per Déu, per entendre’ns millor com a homes i com a conjunt de famílies, i així, lliures per la veritat servir a la causa de l’evangelització.