La setmana passada vaig quedar sorprés i esgarrifat en arribar-me per diversos mitjans la notícia que el president de França, Emmanuel Macron, proposava la inclusió de l’avortament com a dret en la Carta de Drets fonamentals de la Unió Europea. Encara sorprèn més que aquesta proposta vingui d’una persona que es defineix com a catòlica. Ja sabem que França és una república constitucionalment laica, però, ¿hom pot governar al marge de les conviccions que com a cristià hauria de tenir?; un cristià ¿pot deixar de banda la seva consciència i l’ensenyament de l’Església a l’hora d’exercir el govern i fins i tot d’influir en una legislació que va més enllà del seu propi país? Si els qui professem la fe cristiana deixem d’influir en la societat, qui influirà llavors?, tindrà alguna rellevància el missatge del Crist en el nostre món? Per sort, no han estat pocs els polítics que han deixat sentir la seva veu contrària.
Ja des de fa molts anys, ens han volgut vendre que l’avortament és una gran conquesta social a favor de les dones i presentar-lo com un dret, però, «encara que es vesteixi de seda la mona, mona es queda» i l’avortament no deixarà de ser un acte injust, cruel i inhumà en contra de la vida dels més innocents. Ja no es tracta només de consciència cristiana, sinó simplement de consciència humana, comuna a totes les religions i cultures. Hom pretén atorgar a algú un dret negant el dret més fonamental de tots, com és el dret a la vida, a aquell que en cap moment no es pot defensar. I amb la negació del dret a la vida ve la negació de qualsevol altre dret. Aquesta serà l’Europa justa, solidària, fraternal, fonamentada en l’humanisme, i bla bla bla, que tots volem? És que davant la mirada dels governants i de la societat no hi ha cap més horitzó que el de l’economia? Sembla ser que no. Anem cap a una Europa materialista en la qual tothom qui destorba és eliminat, així ho veiem amb la proposta de l’avortament i també de l’eutanàsia, dos moments extrems, del començament i del final, en els quals la vida humana sembla no tenir cap valor. En una època en la qual hom valora tant l’ecologia, deixa astorat veure que és respecten més els drets dels animals que els dels éssers humans – sobretot dels més febles–, per als quals sembla no aplicar-se l’ecologia.
El que també serà greu si s’aprova aquesta proposta és que la dissidència podrà ser considerada com un delicte i castigada com a tal, que hom no serà un bon europeu ni un bon ciutadà si està en contra de l’avortament, ¡i això de cap manera, germans! Per voler ser bons ciutadans i bones persones, no podem ser inhumans, perquè això seria un contrasentit. I en el nostre cas, no podem deixar de banda les nostres conviccions cristianes i el compromís que això implica.
