Ja fa segles, en temps de les persecucions de l’Imperi Romà contra els cristians, quan els màrtirs eren instats a retornar al culte dels déus de Roma i de l’emperador i se’ls forçava a renegar del cristianisme, un dels atacs més forts anava contra la celebració de l’Eucaristia. Però ells, mantenint- se ferms en la fe, responien:
«Ja ens podeu treure la vida, perquè nosaltres no podem viure sense la presència de Jesucrist, el Nostre Déu i Senyor, no podem viure sense l’Eucaristia».
Actualment hi ha països on els cristians no poden celebrar l’Eucaristia més que d’una manera clandestina, perquè el cristianisme és perseguit amb duresa i no es respecta la llibertat religiosa. Així, per exemple, a l’Aràbia Saudita és prohibida tota religió que no sigui l’Islam sunnita, i encara interpretat per l’escola del wahabisme, i això no solament afecta a les manifestacions públiques, sinó també a la vivència privada de la fe. El sol fet de tenir una Bíblia a casa pot ser motiu per anar a la presó, no diguem ja el que succeeix si la policia religiosa descobreix que a una casa particular s’està celebrant una reunió de pregària o l’Eucaristia. Hi ha germans nostres arreu del món que tenen molt cru això de ser cristià
No podem viure sense l’Eucaristia, no podem viure sense la presència viva de Jesucrist ressuscitat, aquesta és una afirmació que ens hauria de fer reflexionar als cristians del segle XXI i que hauríem de portar a la nostra ment i a la nostra boca. ¿Quin sentit tindria aleshores la nostra vida cristiana si no s’alimenta del do del Cos i de la Sang del Senyor?, ¿si no ens apleguem en nom del Senyor Jesucrist per fer present la donació de la seva vida, anunciant l’Evangeli i fent proclamació pública de la nostra fe? L’Eucaristia és el cor de l’Església i de la vida cristiana. No hi ha vida cristiana sense l’Eucaristia; en tot cas hi podrà haver una vida moral més o menys correcta, però la vida cristiana és molt més que això.
Dir això és important quan, en una societat envaïda per una visió materialista de la vida, molts cristians tenen la temptació de claudicar i d’aigualir llur fe, especialment pel que fa al diumenge com a Dia del Senyor i no simplement com a dia de descans. La mobilitat actual, que en ella mateixa no és bona ni dolenta, ens pot portar a una gran dispersió si no la sabem integrar a la nostra vida amb uns criteris cristians i a fer-nos perdre el referent comunitari de la fe que professem. El diumenge és el dia de trobada amb el Senyor ressuscitat i amb els germans. No podem viure sense l’Eucaristia, procurem no faltar mai a la cita amb el Crist i amb els germans; i si ara no sempre ens és fàcil de participar en l’Eucaristia a causa de la pandèmia i hem d’adaptar-nos a unes circumstàncies que sovint ens limiten, almenys portem l’Eucaristia en el cor i en el pensament i unim-nos a tota l’Església a través de la pregària i dels mitjans telemàtics que, en determines circumstàncies, ens ajuden a ser a prop del misteri del Senyor.
