Sorry, this entry is only available in Catalan For the sake of viewer convenience, the content is shown below in this site default language. You may click one of the links to switch the site language to another available language.
El relat de les temptacions que avui escoltem en l’Evangeli, guarda un estret paral·lelisme amb el relat del Baptisme del Senyor al Jordà. Crist és realment, com llegim en la carta als Hebreus, el gran sacerdot veritable que sap compadir dels seus germans els homes, que és en tot igual a ells (menys en el pecat) i que desitja endinsar-se en els deserts i inferns de l’ésser humà. Això és precisament el quqe fa el Senyor al Jordà: s’amaga, es posa a la fila dels pecadors i es compadeix de nosaltres rebent un baptisme que Ell no necessita. Al desert, Crist també s’amaga i vol abraçar tota la condició humana, ja que es disposa a experimentar les nostres pròpies temptacions recorrent un camí ja transitat per Moisès i per Elías: els quaranta dies de dejuni i solitud que marquen a foc a què es disposa a començar la missió. Hem de notar que és l’Esperit el que es manifesta en el Jordà com el que ha ungit Jesús de Natzaret. Per tant estem davant d’una realitat de fe, alguna cosa invisible als nostres ulls però fet patent en Crist: ell ha vingut amb l’Esperit Sant i foc per ensenyar-nos a adorar el Pare en esperit i veritat. Crist és el Fill, un amb el Pare, sempre en el seu si, però al mateix temps ens ensenya la realitat de l’oració i de la temptació en el desert de Judea; no li fa fàstics a viure tan profundament la nostra condició d’homes. El baptisme, les temptacions i l’oració a Getsemaní són tres moments de la mateixa lluita, tres moments d’un continu moviment d’abaixament i de compassió, tres moments de protagonisme absolut de l’Esperit.
Nosaltres podem extreure dues imatges d’aquest primer domigo de Quaresma: el desert i el buf de l’Esperit. Estem cridats a escuhar la veu de Déu, el buf de l’Esperit que també ens empeny a nosaltres a endinsar-nos en els nostres propis deserts interiors i exteriors. La gràcia no falla, l’Església sencera viu aquests exercicis espirituals, i per tant no podem dubtar que el Senyor ens està parlant i treballant (ens parla al cor en l’inhòspit del desert). Hem de respondre a la gràcia amb humilitat, amb temps, amb generositat. Ell no defrauda.
Avui també se’ns fa patent, com sempre, una temptació lligada sempre a l’home de fe, a aquell que cerca la voluntat de Déu en meitat dels secarrals de la vida. Malauradament hem de constatar que avui per avui, com catòlics, no comptem amb cap representació en els nostres parlaments i institucions, ningú ens representa. Tots s’han posicionat clarament i hem de lamentar el gran eclipsi de Déu, la ignorància voluntària a de la Llei Natural i l’escàs interès de molts catòlics de revertir aquesta situació. Això suposa per a nosaltres un desert: no ha de ser una desgràcia, podem treure de tot això una gran gràcia, hem de fixar-nos en Crist en el desert. El món hostil que ens envolta vol pans; vol que les pedres es tornin pans però no li interessa gens ni mica que Crist, aquell que pot saciar la nostra fam i alimentar-nos amb l’eternitat.
