En el llenguatge comú relacionem el goig amb un cosa bona, amb quelcom que provoca alegria interior i amb una felicitat inefable que ve del més pregon del nostre ésser. Per a qualsevol persona religiosa el goig autèntic és sentir- se en comunió amb la divinitat, amb Déu. La persona religiosa sap que viu en aquest món i que se sent ciutadà de la terra, però al mateix temps, encara que no sàpiga explicar com, també sap que no és ni pertany del tot a aquest món, se sap ciutadà d’un espai i d’un temps que són més enllà de tot allà que percep a través dels sentits.
L’experiència religiosa cristiana neix de la trobada entre l’ésser humà i l’esperit de Jesús ressuscitat d’entre els morts, Jesús, el Crist, és present enmig nostre de manera espiritual, que és una manera de ser de la realitat. El cristià, com a persona religiosa, se sap acompanyat de Déu per mitjà de la seva Paraula, per mitjà de gestos i símbols sagramentals, per mitjà d’accions portadores de consol i de sentit. El creient sap que Déu existeix i que la seva presència és tan real com l’aire que respira, encara que no el pugui veure amb els seus ulls sensibles.
Les Benaurances de l’Evangeli són autèntiques consolacions perquè la persona religiosa, el creient, en formar part de la creació del món, no pot deixar pas d’experimentar la desgràcia, el dolor, l’angoixa, la decepció, el sofriment, etc. Tanmateix, i alhora, troba en la seva experiència religiosa forà i l’impuls necessaris per superar tot allò que és negativitat i que li amenaça la vida i la persona. Les consolacions són moments transcendentals en la nostra existència perquè per mitjà d’elles l’esperança descobreix que el cel i la terra no són dimensions separades ni desconnectades entre elles, ans al contrari, intueix que formen part de la mateixa realitat sortides de la mà del Creador.
