Dins del context de l’Advent, aquest primer diumenge ens proposa afegir a la fe, l’esperança i la caritat, una altra virtut, la vigilància. L’Evangeli recull aquest avís, sovint desplaçat del nostre pensament i ocupacions diàries, farcits sempre de mil coses intranscendents, i ens invita a visionar preferentment a la nostra consciencia allò que sí és important: estar alerta.
Pensem que la vida és propietat personal de cada ésser humà i per aquesta raó argumentem: «Jo amb la meva vida faig el que vull». Això com a premissa es fals, per tant la conclusió muntada sobre ella també és errada. Ningú és propietari de la “seva” vida; el dret de possessió és un dret diferent al de propietat. Vivim de “lloguer” i l’amo de la vida és Déu. Un Déu, amo absolut de la vida, que la dona i la lleva com a propietari. Tot i ser una realitat que cap esser humà no ignora, quan arriba la mort, ja sia esperada (com resultat final d’una malaltia llarga i irreversible) o inesperada (com a conseqüència d’un accident), aquesta sovint ens agafa desprevinguts, perquè vivim sense els principis i referències que han vertebrat la fe durant generacions. La vida, molts la defineixen avui com un valor socialment constitutiu de drets, però no d’obligacions; volem els primers i refusem els segons, i això és el més contrari a la recomanació evangèlica.
L’alerta ha de ser una vigilància activa, això vol dir estar atent i preparat per que la arribada de la mort, no ens agafi desprevinguts. Treballar per acceptar que el morir no és el final de la vida, sinó que forma part d’ella, fins el punt de ser el nexe de transformació de la vida temporal en l’eterna. Aquesta és la bona notícia i la clau de lectura de la doctrina cristiana. Per això, el cristià ha de ser una persona alegre, sabedora de que «hi ha vida, després de la vida», viure així ens comporta una actitud ben diferent respecte d’aquells que veuen la mort com el fi de tot i de tots.
