Amb el temps que ja hi portem, hem vist clarament que el segle XXI es caracteritza per l’acceleració dels avenços que es van produir al segle XX en el camp científico-tècnic; podem dir que estem en un progrés imparable. La pandèmia i la lluita contra ella, l’exploració del Sistema Solar –que recentment ha tingut en Mart una fita molt important– i el desenvolupament de les noves tecnologies en són una bona mostra. Aquest progrés, però, ha portat una especialització que ha causat la fragmentació en tots els àmbits del saber. Avui dia el coneixement humà es caracteritza per una concreció que fa que hom sàpiga molt sobre una qüestió i en canvi no sàpiga res respecte d’altres àrees. L’època dels savis, d’aquells que posseïen una gran experiència, cultivaven tots els camps del saber i que, mitjançant la filosofia, reflexionaven sobre la ciència i el coneixement, que tenien una saviesa universal, ja fa temps que ha passat a la història. A la nostra època podem aspirar a tenir una cultura general, però ni de bon tros lluny amb la profunditat que tenien els savis. Aquesta fragmentació ha portat també, dissortadament, a la crisi de la metafísica, al relativisme epistemològic i moral, a un coneixement pragmàtic i a una crisi de la filosofia sense precedents, en la qual hom proclama que ja no hi ha veritats absolutes o que l’única veritat absoluta és que no hi ha aquesta classe de veritats. Ara bé, ¿pot fragmentar-se la veritat?, ¿pot reduir-se el coneixement a una eina pràctica?, ¿algú pot dir amb fonament frases com aquestes: «Això és veritat per a tu, però no ho és per a mi» o «És la teva veritat, però no la meva»? La veritat només pot ser una i única per a tots; podem tenir, això sí, diverses apreciacions segons sigui la nostra perspectiva, la qual estarà condicionada per la cultura, la formació, l’edat i molts altres factors, però tots ens aproximem a la mateixa i única veritat. La veritat només pot ser una perquè es fonamenta en la unitat de l’ésser, del qual n’és manifestació. Per tant, no hi ha veritats fragmentades que ho són per a uns i no per a uns altres. La veritat ho és sempre per a tothom, és universal. Però vivim avui en l’època del relativisme en la qual s’imposen els capritxos personals. El pragmatisme que contamina el coneixement humà fa que cadascú es consideri mesura i veritat d’ell mateix seguint els propis interessos i els dictats de la moda. ¿No ho veiem tal vegada reflectit en la promulgació de certes lleis que, en comptes de regular la convivència i el bé comú semblen donar carta de naturalesa a vel·leïtats capritxoses, quan no a alteracions monstruoses de la realitat? I tot això ens va portant insensiblement a la ignorància i a l’esclavitud. A la ignorància perquè perdem els punts de referència que ens fan possible el coneixement autèntic de la realitat, i a l’esclavitud perquè la frivolitat i els capritxos acaben passant factura i cobrant un preu molt alt. Amb tota raó Jesús afirma que «qui peca és esclau». Ara, més que mai, necessitem conèixer la veritat, perquè ens adonem que ella és l’única que ens farà lliures i ens donarà uns marcs de referència ens els quals ens podrem moure i desenvolupar la nostra llibertat personal en comunió amb altres germans també lliures. Des dels inicis de la predicació cristiana fins als nostres dies, milions i milions de persones han descobert que només Jesucrist ens fa conèixer la veritat que ens allibera.
