Ser cristià és un do de Déu que comporta un compromís per part d’aquell qui el rep. En temps de sant Pau hi havia cristians que pensaven que pel fet de ser-ho ja estaven salvats i no necessitaven res més; també entre els israelites hi havia persones que creien que pel sol fet de pertànyer al poble jueu tenien la salvació assegurada. Però amb això sol no n’hi ha prou, sant Jaume ens adverteix que la fe sense les obres és morta: cal que la creença vagi acompanyada d’obres i actituds que manifestin la fe que professem, altrament, seriem com la figuera estèril de l’Evangeli: Estaríem plantats a la vinya del Senyor, en una terra fèrtil i rica, però de la qual ni nosaltres ni el proïsme no ens n’aprofitaríem pas, perquè restaríem estèrils i no produiríem fruits.
Jesús insisteix sobre la necessitat de conversió personal a partir de dos fets luctuosos: els galileus morts per Pilat quan oferien llurs sacrificis al temple de Jerusalem i l’esfondrament de la torre de Siloè que va matar divuit homes. Per a la mentalitat antiga, qualsevol desgràcia s’interpretava com un càstig pels pecats dels individus que patien aquell fet. ¿Quin no ha exclamat o no ha sentit mai davant d’un fet dolorós una queixa com aquesta: “¿Què he fet jo per merèixer aquest càstig”? Jesucrist ens ensenya que aquests successos no tenen per què ser càstigs, i molt menys la mort violenta d’algunes persones, ja que el que Déu vol és que el pecador es converteixi i visqui. Si algun cop hem experimentat alguna adversitat, no ha estat pas per venjança divina, sinó com a medecina saludable per ajudar-nos a rectificar i tornar al camí de la vida. Per això, Jesús insisteix en que, malgrat les circumstàncies que ens toqui viure, el que cal és canviar de manera de pensar i d’actuar, adquirir criteris evangèlics i estar preparats perquè Déu ens pot cridar en qualsevol moment. Solament el Senyor pot jutjar la vida i les accions de les persones; nosaltres, en canvi, no tenim potestat per fer-ho.
Sens dubte, una de les virtuts que ens fan més semblants a Déu és la paciència, ja que Ell en té molta amb la humanitat; i també té un gran i misericordiós desig de perdó i de reconciliació. Tots podem ser com la figuera de l’Evangeli: un arbre molt gran i amb moltes fulles, però sense els fruits que caldria esperar. Podem preguntar-nos: ¿Déu no ens ha manifestat el seu amor i no ens ha concedit una gran abundància de dons?, ¿què n’hem fet, quins fruits han produït?, ¿ens adonem de tot el que Déu ens atorga o ens passem la vida planyent-nos de la mala sort que tenim i de la fortuna que sembla que els altres tenen? Cadascú de nosaltres pot ser la figuera; Jesucrist és el vinyater que intercedeix per nosaltres davant del Pare, que rega amb la seva sang el nostre terreny i ens dóna l’aliment del seu cos. Si estem plantats en tan bona terra, si tenim l’aliment espiritual més excel·lent que hom pugui pensar, si tots compartim una fe tan gran, ¿no hauríem de donar millors fruits? Déu vol, per sobre de tot, que tinguem vida i que, a través nostre, molts germans arribin al coneixement del seu Regne.
