Abans de tornar al cel, Jesucrist va confiar a l’Església la missió d’evangelitzar:
“Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat” (Mc 16,15).
L’acció evangelitzadora de l’Església té dos focus: l’Església que evangelitza i el món que es evangelitzat. El primer està en funció del segon. L’Església anuncia l’Evangeli perquè la gent l’escolti, l’entengui, l’estimi i hi conformi la seva vida. Per poder difondre l’Evangeli, l’Església ha d’estimar com Jesucrist estima, conèixer i entendre els receptors de l’anunci.
Quan parlem de l’Església, ens estem referint a tots els cristians, des del Papa i els bisbes fins a l’últim dels fidels; tots els deixebles de Jesucrist som corresponsables en l’obra de comunicar la Bona Notícia i d’estendre el Regne de Déu. I quan parlem de gent ens estem referint a les persones que trobem pel carrer, que treballen, que pateixen per la situació del món actual, que tenen la seva experiència de família, de treball, d’amistat, d’Església i de fe; són les persones que s’acosten a l’Església per demanar els sagraments i també les que no s’hi acosten; són els nostres familiars i amics, les persones amb les quals treballem o que col·laboren amb l’Església i que n’estan més o menys properes o allunyades. és bo, quan parlem d’evangelització, pensar en les persones de bona fe, que intenten ser justes en el treball, que es preocupen de la família, que són honestes en les seves gestions, que tenen alguna inquietud ètica i religiosa, o que potser no la tenen gaire viva.
La resposta de la gent no és automàtica, sinó que és un procés lent i delicat. Acollir l’Evangeli comporta la valoració personal del missatge i el misteri de Jesús, la reflexió sobre l’amor, el perdó, l’actitud de despreniment i de confiança en Déu; comporta una decisió personal, des de l’acolliment del missatge fins a l’actitud de fe viscuda personalment i comunitària. Quan els cristians anunciem el missatge de Jesús i el misteri de la seva mort i resurrecció, hem de fer l’esforç de fer la proposta de manera que la gent d’avui l’entengui i la pugui valorar. Alhora hem de ser conscients que només podem arribar a la porta del cor de la persona. Després, cadascú obrirà el cor o el tancarà, farà el seu procés i prendrà les seves decisions. El veritable objectiu de l’evangelització es juga precisament allà no podem entrar. El moment més decisiu s’escapa a tota programació i té lloc en el procés interior de cadascú, en la seva decisió, que és el misteri de la fidelitat personal al do de Déu. No podem parlar de la missió d’evangelització en clau d’una mena de conversió en massa, o potser pitjor, ignorant que tot és en funció de la conversió i la vida personals. La conversió i la fe són actituds i decisions de cada individu i el seu procés queda en el secret del seu diàleg amb Déu. La meta de la conversió comporta quatre dimensions: la confessió de la fe, la celebració de la fe, la vida segons l’Esperit i la participació en la comunitat cristiana. Tots quatre aspectes són essencials, però no estan juxtaposats, n’hi ha un que és decisiu perquè en ell es juga l’acolliment viu de la salvació de Jesucrist, i és el tercer: la vida viscuda segons l’Esperit evangèlic. Els altres tres estan en funció d’aquest, com a expressió i com a aliment, en una dinàmica rica i complexa que tots vivim i no arribem a resoldre mai del tot.
